El primer assalt el va guanyar Artur Mas. Per golejada. La improvisació i l’entusiasme van enxampar desprevingut al Govern de Rajoy, que va rebre una cistella de gols en forma d’articles i comentaris de la premsa internacional. La independència de Catalunya estava ja al mapa.
El segon assalt previ a la jornada electoral és de signe contrari. La cistella de gols l’està rebent el Govern de CiU. La idea que Catalunya sigui directament un Estat membre de la UE no qualla ni troba suports, ni a Brussel·les ni entre els Vint. Més aviat al contrari. Tot són reticències i inconvenients. O, en el millor dels casos, la cortesia del silenci.
La internacionalització ha funcionat amb la premsa, però no ha anat més enllà. L’acollida d’Artur Mas en el seu viatge a Brussel·les va ser glacial. Ningú es vol fotografiar amb ell. Proliferen els informes econòmics que diuen ben alt el que els empresaris no gosen dir ni en veu baixa. Des de les agències de qualificació i els grans bancs fins als consultors privats, per tot arreu van caient projeccions preocupants.
L’aparell de l’Estat ja està en marxa, és cert, però calia tenir això. En qualsevol canvi polític d’envergadura cal teixir acords i aliances, construir xarxes d’amics, tenir estratègies de persuasió i plans de contingència. Fa l’efecte que des de la plaça de Sant Jaume s’està improvisant. Que l’únic que preocupa i ocupa són les eleccions.
És lògic, perquè només un molt bon resultat electoral pot donar peu a un tercer assalt a la internacionalització, aquesta vegada al voltant de la consulta sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Però, al mateix temps, la sensació d’inconcreció que envolta el projecte de Mas no és precisament un estímul a votar. S’entén que les seves molt altes expectatives electorals s’estiguin lliscant. Les vaguetats del federalisme que ofereixen els socialistes rivalitzen de sobte amb la precarietat de les idees sobre l’Estat propi que propugna Mas.
Artur Mas no és l’únic que es troba amb aquest tipus de problemes. També Alex Salmond ha ensopegat amb Brussel·les. El major error que ha comès aquest brillant polític escocès és assegurar que hi havia informes jurídics que avalaven la seva permanència directa a la UE. Salmond, a diferència de Mas, no té el cor d’una opinió pública tan ben conjuntada ni tants clubs de fans al camp nacionalista. Però té l’avantatge que ha pactat amb Londres com a primer pas per avançar cap al seu objectiu. Mas ha optat pel contrari: trencar amb Madrid a l’espera de l’auxili de Brussel·les.
De moment exhibeix una clamorosa absència d’aliats a una i altra banda. I mai és aconsellable la freda solitud en moments tan difícils, encara que sigui molt intens i acollidora la calor de la llar i de la família, que, això sí, mai li faltarà.
Bloc d’en Lluís Bassets a El País
