Portada

Lluís Bassets: Estat impropi

Em sap greu, president, però d’Estat de dret només n’hi ha un. I de moment no és català. Tampoc hi ha un Estat de dret internacional. Tant de bo n’hi hagués i fora almenys europeu. Segur que facilitaria l’existència d’un Estat de dret català integrat, aquest Estat propi dins de la Unió Europea que demanaven els manifestants de l’11-S. L’únic que hi ha és l’Estat de dret espanyol, amb independència que agradi més o menys a uns i altres.

Artur Mas va dir dissabte, a propòsit de la legalitat d’una consulta sobre la sobirania de Catalunya, que seguirà “els marcs legals i l’Estat de dret, sigui l’espanyol quan sigui necessari, el català o l’internacional quan també ho sigui”. Doncs no podrà ser. L’única manera que sigui legal la consulta que es proposa és fer-la dins del marc constitucional de l’Estat espanyol.

Una de dues: o la realitza després d’un intens diàleg i un acord final amb el Govern espanyol, que és el qui ha d’autoritzar o alternativament acceptar una reforma constitucional que la permeti, o es convoca sense valor jurídic, en la línia de les consultes populars ja realitzades per multitud d’ajuntaments catalans, sense el suport de l’Estat de dret perquè es dedueixin conseqüències efectives dels seus resultats.

L’Estat de dret espanyol no és una nimietat ni una formalitat. Artur Mas és president gràcies a que hi ha l’Estat de dret espanyol. Si la seva victòria electoral el 25 de novembre es dóna ja per feta és gràcies, entre altres coses, a les disfuncions i els defectes de l’Estat de dret que han propiciat el clima secessionista imperant a Catalunya. Però no n’hi ha un altre. La regla de joc és aquesta, per imperfecta que sigui. La base de tot, de l’autonomia, de la recuperació de la llengua, de la integració europea i de la moneda única de les nostres crisi és l’Estat de dret espanyol.

Aquesta idea és molt seriosa i gravita sobre la política catalana des del 6 d’octubre de 1934, quan el president de la Generalitat del moment es va oblidar de qui era i a qui representava, i es va aixecar contra la legalitat espanyola i el Govern legalment constituït per declarar l’Estat català dins de la República federal espanyola. Ningú vol a la plaça de Sant Jaume una repetició del 6 d’octubre, i no només per com van acabar l’autonomia i el seu president al cap de pocs anys, sinó també pel respecte del principi de legalitat que ve exigit per tots, començant per la comunitat internacional i el conjunt dels socis europeus.

El president català ha volgut dir dues coses amb la seva curiosa teoria sobre l’Estat de dret. Farà les coses dins de la llei. Recordem que fins i tot la ruptura pactada amb el franquisme es va fer preservant les formes legals, “de la llei a la llei i per la llei”, segons paraules de l’inspirador del procés que va ser Torcuato Fernández Miranda. I vol jugar en l’escena internacional per obligar el Govern espanyol a seure i a negociar, més que acollir-se a una legalitat internacional que difícilment pot respondre als seus requeriments.

Artur Mas ha avançat encara més. No en tindrà prou amb un 51% a favor en la consulta, sinó que exigirà una majoria indestructible i indiscutible. Res d’aprofitar la finestra d’oportunitat per precipitar un procés ràpid de secessió com li exigeixen els més precipitats. No importa un any més, ha dit. Ni dues legislatures en comptes d’una.

Mentrestant, ha deixat de pronunciar l’hexasíl·lab català de moda. Per si de cas. El seu conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per complicar més les coses, ha declarat al diari Ara: “És un fals dilema escollir entre Estat propi i federalisme, perquè la majoria dels que diem que Catalunya necessita instruments d’Estat som federalitzadors respecte a Europa i a Espanya”.

Estem en campanya electoral. Formalment des de dimarts, quan Mas va convocar les eleccions. De facto, molt abans, potser des que Rajoy va obtenir fa un any una majoria absoluta i CiU va escriure el guió que va culminar amb la ruptura a la Moncloa després de la Diada. Ara és temps d’aixecar il·lusions i llançar promeses, que només comprometen als qui se les creuen.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button