Els finlandesos han donat amb la clau. De ple. En les paraules i en els continguts. Els Autèntics finlandesos són els que s’han endut una quarta part dels vots en les eleccions generals i s’han situat en posició per condicionar a qualsevol govern. Els autèntics de tota ralea, siguin europeus continentals o insulars, francesos, alemanys o espanyols, bascos o catalans, estan d’enhorabona. L’autèntic és un valor en alça, el que es porta en aquesta època de crisi econòmica i política.
Els autèntics denuncien amb el seu nom que tots els altres són falsos, i que ho són per dues raons: perquè cedeixen drets, sobirania o privilegis als qui no són dels seus autènticament, als immigrants. O perquè tenen idees europeistes, que comporten la cessió mateixa de la finlandianitat i es comporten com el partit de l’estranger, segons el llenguatge de l’extrema dreta francesa, defensant avantatges i subvencions per a portuguesos, grecs o irlandesos o per a immigrants i asilats de fora d’Europa.
Aquesta proliferació d’autèntics va en direcció contrària a la unió dels europeus i als valors que com a europeus hem defensat des de la Il.lustració. La disputa entre França i Itàlia sobre l’admissió de tunisians immigrants és una baralla entre autèntics que està destruint la lliure circulació de persones i vulnerant l’acord de Schengen que ha servit per garantir-la des de fa més de 25 anys. Igualment, la victòria dels autèntics a Finlàndia posa en perill el rescat financer de Portugal, fa caure les borses, augmenta la prima de risc espanyola i deixa l’euro, la més important conquesta dels últims anys, a la intempèrie.
Es repeteix en aquest cas un efecte pervers de la globalització, encara que en direcció contrària: l’accident a les centrals nuclears de Fukushima va decantar les eleccions regionals alemanyes que van donar la presidència d’un Land per primera vegada a un Verd, i ara les eleccions finlandeses (5’3 milions d’habitants, menys que Catalunya) donen un resultat excel·lent als antieuropeistes que pot malbaratar el pla de rescat portuguès i eixamplar la crisi de deute sobirà i de la moneda.
Per si no en teníem prou consciència, n’estem rebent lliçons accelerades: la globalitat és això. Som interdependents però ens entestem a prendre decisions pel nostre compte perquè també som independents o volem ser-ho. L’horitzó no pot ser més inquietant perquè ens porta a la paràlisi. Actuem com el gos de l’hortolà, que no menja ni deixa menjar. No hi ha manera de governar en la dimensió nacional i no volem governar a la internacional.
Molts ciutadans ho viuen com una forma de protesta o de revolta contra els poders establerts, estigmatitzats per la seva correcció política o pel seu bonisme, els dos grans projectils d’aquests temps antiprogressistes. Però no és més que un símptoma de decadència d’uns europeus que ja no creiem ni en els nostres valors ni en nosaltres mateixos.
