El primer aniversari del retorn de CiU al Govern de la Generalitat es salda amb unes estadístiques penoses, que per a res compleixen l’optimista promesa de l’eslògan electoral d’Artur Mas. L’Aixecarem Catalunya no ha servit per aturar l’alça de l’atur fins al 16%, unes 615.000 persones, ni per impedir que les finances de la Generalitat hagin empitjorat fins a situar a la vora de la suspensió de pagaments i tampoc per evitar que la política d’ajustos pressupostaris i retallades de prestacions socials provoqui protestes populars i convocatòries de vaga.
És una situació inesperadament contradictòria per la coalició nacionalista governant a Catalunya. El seu moment de màxima felicitat per haver aconseguit la més elevada quota de poder institucional que mai hagués tingut a les mans s’ha convertit en un aniversari més aviat trist, preocupant, que destaca per la impotència. La demostració objectiva d’aquest estat d’ànim l’ha aportat l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), en què els enquestats atorguen el primer suspens a la tasca d’un Govern de la Generalitat. Després d’un any sencer dedicat a desacreditar els governs d’esquerres presidits per Maragall i Montilla, resulta que el Govern al qual els ciutadans donen la pitjor nota de tots és el d’Artur Mas.
L’apel·lació a l’herència rebuda potser pugui satisfer als electors que sempre han cregut que qualsevol Govern de l’esquerra és, per definició, un desastre, però no serveix per convertir en bo el que no ho és. Artur Mas i el seu Govern fa un any que atribueixen tots els mals de Catalunya a dos factors aliens a ell: l’herència de l’anterior Govern català i la perversitat del que presidia el socialista Rodríguez Zapatero. Els ciutadans han jutjat negativament en les urnes la manera com els governs d’esquerres han afrontat la crisi econòmica i les seves seqüeles. Però el que s’està començant a veure és que també rebutgen la forma com ho està fent CiU al Govern català.
Un any ha estat suficient per comprovar-ho. Què dir d’un conseller que pretén justificar les retallades de prestacions socials acusant de frau a qui els perceben? Com pot ser qualificat un conseller d’Economia que no només rebaixa els sous dels funcionaris, sinó que els dedueix impostos del que encara no han cobrat? Com qualificar el conseller d’Interior que no és capaç de formar un passadís de policies a l’entrada del Parlament per permetre l’accés als membres del Govern i als diputats? Com no veure que tancar quiròfans i allargar les llistes d’espera en la sanitat pública és una forma d’empènyer els ciutadans a subscriure una assegurança privada, tal com el mateix conseller de Salut aconsellà res més prendre possessió del càrrec?
El contrast entre les expectatives que CiU va crear per arribar al Govern i la frustrant incapacitat per convertir-les en realitat és patent. No obstant això, el més dolorosament contradictori per a la coalició nacionalista és que la seva última victòria electoral, l’aconseguida en les eleccions legislatives sobre el PSC, no li serveix per a res ni l’ajuda a millorar la seva gestió a la Generalitat. La majoria absoluta del PP converteix en irrellevant que CiU tingui 8 o 16 diputats a les Corts. A l’hora de la veritat, el paper de CiU a Madrid val el que valguin els seus escons per formar majoria. En aquest cas, res. Que és justament el contrari del que succeeix amb el valor dels diputats del PP al Parlament, que són imprescindibles per a CiU.
Així és com el cicle electoral ha acabat amb el president Artur Mas presoner d’Alicia Sánchez-Camacho al Parlament, amb l’alcalde Xavier Trias encadenat a Alberto Fernández Díaz a l’Ajuntament de Barcelona, i amb Jorge Fernández Díaz ocupant la plaça de ministre català que tant il·lusionava a Josep Antoni Duran Lleida. Tot això sobre el fons d’una economia camí d’una nova recessió. L’atur, creixent. La inversió pública, sota mínims, com la privada. Les finances de la Generalitat, en números vermells. I l’enquesta del CEO, plena de gràfiques descendents. El gran any electoral de CiU acaba com un mal any.
Un comentari