No em refereixo a una lectura feta des del País Basc, sinó a un dels modes d’interpretar la situació catalana desenvolupat des de fa anys per certs actors polítics i mediàtics, especialment des de fora de Catalunya. És una lectura o interpretació amb gran predicament entre sectors dirigents dels grans partits espanyols i els seus voltants culturals i acadèmics. S’han esforçat i s’esforcen per aplicar a la qüestió catalana el patró que han solgut aplicar al cas basc, tant per explicar-lo com per a “solucionar-ho”. No m’atreveixo a afirmar si aquest patró és vàlid per al País Basc: ho deixo al judici dels que tinguin de la qüestió basca un coneixement més solvent que el meu. En tot cas, em permeto assenyalar que aquella lectura mai m’ha semblat ni ajustada ni útil quan s’ha volgut traslladar a Catalunya.
En el seu esforç per mesurar les dues situacions amb la mateixa rasadora, la visió que comento ha intentat forçar semblances entre els seus actors polítics principals. Han assimilat al nacionalisme basc representat pel PNB amb el nacionalisme de centre-dreta hegemonitzat a Catalunya per CiU. D’altra banda, han identificat a ERC com una rèplica de l’abertzalisme basc, adjudicant abusivament la més o menys ambigua relació d’aquest últim amb la violència política.
Qui conegui de prop i sense prejudicis el seu perfil, no pot afirmar que CiU o ERC siguin rèpliques fidels de les corrents nacionalistes basques a les que són assimilades. Ni per la seva gènesi històrica, ni per la seva doctrina, ni per la seva trajectòria. Malgrat la fascinació que el cas basc hagi pogut exercir en alguns nacionalistes catalans, ha preponderat la consciència que es tractava de dues situacions necessitades de tractaments diferents. La pretesa assimilació només podia provenir d’una observació superficial, incapaç de superar alguna aparença circumstancial.
Més dificultats encara troba aquesta assimilació quan s’ha intentat aplicar el PSC respecte al PSE. Els socialistes bascos han constituït des de sempre una peça central del PSOE: pel seu centenari arrelament històric a Euskadi i per la seva quota de poder al socialisme orgànic espanyol. Per la seva banda i utilitzant una socorreguda metàfora, el PSC presenta un ADN divers, marcat per la seva recent fundació per agregació i per la seva posició marginal respecte al PSOE i al seu nucli hegemònic. Aquestes diferències s’han projectat fins avui en l’aproximació i la pràctica amb què tots dos partits han abordat un problema similar: la tensió entre les aspiracions al reconeixement polític col·lectiu de Catalunya i del País Basc i la resistència de l’Estat a satisfer-les.
En aquest context, la posició dels socialistes catalans no va acabar mai d’encaixar amb la “lectura basca” que construïa i preconitzava una tallant divisió entre els anomenats constitucionalistes i els nacionalistes. En realitat, potser una divisió més escènica i oportunista que una altra cosa, perquè no ha exclòs ni la defensa unànime del privilegiat concert fiscal, ni la constitució de Governs de coalició entre socialistes i nacionalistes que no s’han donat fins avui a Catalunya.
A diferència de l’escenificació basca, per als socialistes catalans no havia ria que separés riba dreta i riba esquerra. Han defugit aquesta fórmula i han intentat respondre a la complexitat de la situació ocupant un espai central raonablement acomodat a les posicions majoritàries de la societat catalana. Ho han fet amb èxit durant bastants anys, suportant les crítiques i insults dels que desitjaven configurar el paisatge polític català de manera semblant a com interpretaven el basc.
Per a ells, el PSC constituïa una anomalia irritant. Així s’explica la fustigació permanent que el PSC va rebre d’amplis sectors polítics i mediàtics espanyols i catalans, entestats en què la realitat s’ajustés a la seva descripció i no al revés. No van desistir en la seva obstinació, acusant el PSC de Maragall -i de Montilla- d’haver-se deixat abduir pels nacionalistes quan els socialistes catalans intentaven respondre a un corrent social catalana que començava a perfilar-se des de fa dues dècades.
El PSC ha pagat un elevat preu per resistir les pressions i descartar fórmules simplistes i antiquades per al tractament de qüestió tan complexa. En els últims mesos, però, sembla que l’assetjament ha fet efecte en les seves resistències. Maniobres parlamentàries oportunistes per part de l’aliança CiU-ERC han facilitat- que no justificat- un replegament del PSC, separant als socialistes de la corrent principal o mainstream al qual solien en bona mesura representar. On se situa ara aquesta corrent principal? La constitueix una amplíssima majoria -més del 70% de la població catalana- que reclama superar l’actual statu quo de la relació entre Catalunya i Espanya i que per això desitja que se li permeti expressar aquesta reclamació mitjançant l’accés a les urnes, sigui quin sigui la seva opció de futur: independència, federalismes diversos o autonomia reforçada.
Si el PSC dóna passos que el marginen d’aquesta corrent principal de la qual formava part, acabaria donant per bona la lectura basca. Amb la qual cosa potser li esperaria una implantació no superior a la dels socialistes bascos. Un futur poc envejable per al PSC. I no només poc favorable per als catalans desitjosos de comptar amb un Govern capaç de desenvolupar polítiques d’igualtat i de progrés que troben a faltar, sinó fins i tot per a les expectatives d’una futura majoria espanyola d’esquerres.
