En el dubte i no en la certesa està la clau. Sense dubte no hi ha pensament. Tampoc deliberació, ni confrontació racional d’arguments. En el dubte i no en la certesa està el fonament de la ciutadania activa i en conseqüència de la democràcia.
El dubte no serveix als que volen reduir la democràcia a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. Però encara serveix menys als que volen organitzar una votació única i definitiva, una bolcada inexorable, determinada per una dinàmica de la història inscrita en els astres.
Els dubitatius, i encara més els dubitatius conscients i reivindicadors, són un destorb per als que volen aprofitar una oportunitat inesperada. Els dubtes no convenen a creients, convençuts i conformistes. Menys encara a acomodaticis i oportunistes que s’han passat de bàndol i s’han deixat empènyer i intimidar. Ningú més intransigent que un convers. En temps d’hegemonies oceàniques i unanimismes, les preguntes ofenen.
Vegem el que ens diuen les certeses. El full de ruta està ja traçat. No hi ha marxa enrere. Sí o sí, o fins i tot si i si. Hi ha línies vermelles que no podem trepitjar. Tenim un calendari i una fórmula irrenunciables. Hi ha terminis peremptoris. Tenim pressa. No reconeixem cap via tercera o intermèdia entre el no res que identifiquem amb el que tenim i el tot que volem i que creiem obtenir immediatament.
Quin paper queda per al ciutadà que dubta? Qui dubti de la data, les preguntes i de l’objectiu històric, mereixerà quedar desqualificat, ja no com enemic de la pàtria, sinó fins i tot com a enemic de la democràcia.
I no obstant això, el dubte no exclou el problema. Al contrari, li dóna profunditat i amplitud. Si partim del dubte, podem al final incloure’ns a tots. Si partim de la certesa dictada per algú que ha decidit ja el camí i el destí, llavors és segur que ens dividirem i fracassarem. Tots per igual, per cert.
El problema és real i consistent. És una qüestió de democràcia: una població circumscrita a un territori perfectament identificable no pot ser governada civilitzadament sense el seu consens, cosa que tots sabem quan i per què es va trencar.
El lehendakari Urkullu ha assenyalat els passos i l’ordre dels factors, sigui quina sigui la substància: diàleg, negociació, pacte, i al final, ratificació democràtica. El president Mas, en canvi, ha situat les urnes per davant, en forma d’una consulta per la independència. Tot ho ha decidit unilateralment sense passar abans per unes eleccions amb un programa clar com els nacionalistes escocesos: Junqueras sí va esgrimir la independència; CiU, només el confús Estat propi dins d’Europa. Mas vol el dret a decidir el que ja està decidit. Per això els qui dubten destorben.
El dret a decidir està molt bé. L’avala el Tribunal Constitucional. Però abans i per sobre hi ha el dret a dubtar, obligació fins i tot per a qui vulgui pensar per si mateix. I això és el que ha avalat en les seves declaracions i en els seus recitals, amb la seva tranquil·la apologia del dubte, l’últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Raimon Pelegero.
Ja és notable i merescut que vagi a Raimon el premi que dóna Òmnium Cultural a qui “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la Seva tasca intel·lectual, Hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Al capdavall, és el primer cantant i autor de cançons que el rep. Però més notable és que sigui perquè, en efecte, ha contribuït com molt pocs a la preservació de la llengua i de la cultura dels ciutadans de parla catalana sense deixar d’expressar dubtes ni d’interrogar-se, fins i tot ara mateix, en el temps de les grans certeses i unanimitats.
Independència o assimilació, aquesta és la dicotomia radical que plantegen els que han impulsat el procés, convençuts, ens diuen, que no hi ha terceres vies en el futur de Catalunya. És una tesi que exigeix la foto fixa de l’actual moment polític, des que han descarrilat els consensos i la crisi ha corroït les institucions. Des de València i també des de Mallorca, no tan sols és legítim sinó racional i obligat, fins i tot per la més plena visió catalanista, avaluar la tercera via amb una mica més de cura. No està clar que la independència sigui més beneficiosa per a la unitat de la llengua i la cultura catalanes del que pogués ser-ho combatre per la continuació de la convivència de tots els ciutadans catalanoparlants dins d’una Espanya plural, organitzada com un Estat federal i plurinacional.
Si en els dubtes de Raimon despunta la tercera via, no és només pel seu la tremp d’intel·lectual crític sinó també per la seva preocupació per la unitat catalana i pel futur de la llengua a València i Mallorca. Òmnium Cultural ha premiat, potser sense calcular-ho, l’exemplaritat dels seus dubtes. Per això el Premi i els quatre recitals al Palau des de dijous passat fins ahir, més que un gaudi per als seus nombrosos admiradors i amics, són una incitació al dubte i una crida a que tots el respectin, tant el del cantant com el dels qui vulguin seguir el seu exemple.
