El problema del debat sobiranista i de la diversitat d’opinions que genera no són els conflictes permanents entre el govern de Rajoy i el de Mas, sinó l’existència de dues cultures polítiques molt diferents a Espanya i a Catalunya. La cultura política, en el sentit clàssic i col·lectiu de pautes d’orientació social cap als objectes polítics d’una comunitat, és resultat de la història col·lectiva del sistema polític i de les experiències personals i socialitzadores dels individus que l’integren. Les cultures polítiques condicionen extraordinàriament el comportament dels partits, la dinàmica parlamentària, l’activitat governamental i, en definitiva, la manera de fer política i de comunicar-la.
A Espanya predomina una percepció excessivament maniquea de la política que potser sigui fruit d’un influent procés de socialització basat en les diferents manifestacions (social, religiosa, política o bèl·lica) de dues Espanyes irreconciliables. La cultura política espanyola s’inclina per una valoració dicotòmica de la realitat política, no sol policromar els debats socials i es materialitza en un bipartidisme simplificador que protagonitzen PP i PSOE tant al Congrés dels Diputats com en la majoria de parlaments autonòmics. Així, davant el sobiranisme català, la cultura política espanyola facilita una resposta del govern de Rajoy basada en la divisió, el recel i la imposició. I la defensa estèril del PSOE d’una reforma federal de la Constitució o la del PP de no modificar-la, és un clar exemple de política espanyola en blanc i negre.
A Catalunya hi ha una ancestral cultura del pacte que és conseqüència de factors històrics, geogràfics, econòmics i socials. Aquesta cultura concep la dinàmica política com la gestió de la negociació, de la integració, del pluralisme i també del pragmatisme. En els últims decennis hi ha hagut a Catalunya valuosos projectes i grans objectius capaços d’unir sensibilitats ideològiques molt diferents (entre d’altres, l’Assemblea de Catalunya, la manifestació per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, els governs d’unitat de Tarradellas; els pactes de progrés després de les primeres eleccions municipals; l’aprovació unànime de la Llei de Normalització Lingüística; l’ampli suport parlamentari, inclosa l’oposició, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també la massiva manifestació de la Diada de 2012 o la cadena humana de 400 quilòmetres de l’11 de setembre). Des de les primeres eleccions autonòmiques de 1980, Catalunya té una composició parlamentària plural que ha facilitat una gran variabilitat d’acords entre partits ideològicament heterogenis sense que cap hagi quedat exclòs.
La cultura política catalana incentiva una pràctica política que xoca amb la manera espanyola de fer i d’entendre la política. A Espanya s’observa amb incredulitat com el 80% dels catalans està a favor d’una consulta popular sobre la independència de Catalunya (inclosos el 60% dels votants de Ciutadans i el 30% del PPC) i també genera sorpresa comprovar dues certeses demoscòpiques més: gairebé el 80% dels catalans afirma que a Catalunya hi ha una bona convivència entre independentistes i no independentistes (incloent més de la meitat dels votants del PPC), i un altre 80% assegura sentir-se còmode per poder expressar amb llibertat les seves idees sobre la qüestió nacional. Són dades antagòniques al discurs polític espanyol d’una suposada (o desitjada) divisió a Catalunya.
Els governs espanyol i català intenten traslladar al debat sobiranista l’essència de les cultures polítiques de les societats que governen. Mas tracta d’emparar-se en el respecte a una majoria social i parlamentària multicolor per aconseguir un pacte que permeti la consulta. Rajoy, per contra, prefereix perpetrar en un enfrontament que distingeixi entre l’ordre constitucional i el desordre sobiranista. Hi ha una triple estratègia del govern espanyol que té com a objectiu el “divideix i venceràs”: incrementar la violència verbal, infondre la por a un futur incert i radicalitzar el procés. No obstant això, la sòlida cultura del consens que hi ha a Catalunya està immunitzant als catalans davant la duresa del discurs antiindependentista i la por al desconegut que es planteja des de fora, i els partidaris de la consulta saben que la naturalesa pacífica del desafiament que es planteja és el principal aval d’èxit.
Estem davant d’un nou gran objectiu polític de la història de Catalunya: la demanda d’una consulta popular perquè el poble català decideixi el seu futur. La història es repeteix i, tot i que la societat catalana és avui molt complexa i plural, el moviment ciutadà a Catalunya es cohesiona i es solidifica quan les reivindicacions són transcendents i basades en principis democràtics. Sens dubte, un símptoma de bona salut d’un poble amb una cultura política que permet seguir anhelant grans reptes polítics.
