A finals del 1979 vam ser uns dies a Milà, amb Ernest Lluch i Andreu Garcia de la Riva, i visitàrem Riccardo Lombardi, un mític resistent antifeixista i dirigent de l’ala esquerra del Partit Socialista italià. Ens rebé a la universitat, després d’un debat en una aula plena de gom a gom d’estudiants; estava a punt de fer vuitanta anys i fumava, a mig matí, un llarg toscano. La cosa impressionava sabent que, apallissat pels squadristi de Benito Mussolini, tenia inutilitzat un dels pulmons. Recordo el compliment que féu l’Ernest (que, com jo, mai havia aconseguit fumar-se més que un prudent mezzo toscano) sobre l’excel·lent aspecte de Lombardi, i la resposta que aquest li donà: «La política rejoveneix».
Em recordà Joan Cornudella. El món, per sort, dóna aquesta mena de persones que s’entreguen a una causa i mantenen tota la vida els ideals de la joventut: lluitadors apassionats i persistents; gent sempre al peu del canó, patint-ne les conseqüències, entrant si és precís a la presó. Cornudella hi va ser, ultra incomptables detencions de curta durada, el 1943-46, el 1958, el 1967. Sense penjar-se medalles ni demanar-ne. «Era un home d’honor, no d’honors», vaig dir quan morí, recordant-lo en el Parlament de Catalunya.
Joan Cornudella i Barberà, que vaig tenir l’honor de conèixer i tractar molt, era un dirigent excepcional, en el sentit més literal de la paraula. L’agost de 1940, Cornudella, que havia estat secretari general d’Estat Català durant la guerra i s’havia exiliat a França el 1939, va entrar clandestinament a Catalunya i es disposà a dirigir la reorganització i el combat del seu grup, que es convertiria ben aviat en el Front Nacional de Catalunya. No sé si ens entenem i ho repeteixo: Cornudella va tornar clandestinament a Catalunya, essent el secretari general d’Estat Català, l’agost de 1940. La gent jove ha de comprendre què significava allò en aquell temps: era un joc de vida o mort.
A Cornudella el nacionalisme no li perdonà que en la darrera etapa de la seva incombustible trajectòria política s’incorporés al PSC. Com ha escrit Fermí Rubiralta, va ser una decisió que ha pagat amb «l’elevat peatge de l’oblit i de la manca de reconeixement». A curt termini, aquella decisió li significà una dolorosa ruptura amb alguns companys de lluita de molts anys. A llarg termini podia significar (d’això Cornudella n’era conscient) el preu d’un silenci que jo almenys vull trencar un xic en aquestes pàgines.
En una intervenció en el Parlament de Catalunya, el 6 d’abril de 1983, Cornudella esmentà les raons de la seva incorporació al PSC: volia contribuir a «catalanitzar l’esquerra», que Catalunya «no se’ns parteixi en dues», que «la normalització lingüística generi les majors esperances». Mesos abans de morir, publicà un text al diari Avui, en resposta a un company que li retreia la seva participació en la unitat socialista. «El procés va per llarg», escrigué. «D’ací a vint anys o trenta, quan vós hi sereu encara i jo no, si teniu ocasió de recordar amb algun amic comú aquesta picabaralla, espero que pugueu dir: Joan Cornudella i Barberà no anava pas tan lluny d’osques».[1]
Avui es pot fer un balanç serè d’aquella opció a favor de la «catalanització de l’esquerra» i de la unitat civil catalana. Hem tingut un president de la Generalitat que és un català catalanista nascut a Andalusia: a Cornudella li hauria agradat. Vaig pensar en ell i en la seva voluntat de «catalanització de l’esquerra» quan la Fundació Jaume I atorgà el seu Premi d’Honor del 2003, que es concedia «a persones vivents o entitats que hagin ajudat a enfortir la consciència de comunitat nacional i el sentit de pertinença a la cultura dels Països Catalans», a José María Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, nascut a Astúries l’any 1956 i arribat a Catalunya als dinou anys per treballar a la Maquinista Terrestre y Marítima. Assenyalant que Álvarez «participa en tota mena d’iniciatives, algunes ja establertes —com el Consell Social de la Llengua Catalana— i d’altres que ell mateix crea i impulsa», com el Servei Lingüístic de la UGT o les jornades sobre «Llengua, treball i societat», els cursos de català per a immigrants, etc., el jurat deia que «Álvarez vol que els sindicalistes (…) es guanyin un paper i una veu protagonistes en una Catalunya nacionalment forta i socialment justa i cohesionada», i afegia: «Se’l premia a ell i, a través d’ell, a una organització i encara a un moviment, a una consciència cívica renovada.» Si ho hagués pogut veure amb nosaltres, Cornudella hauria pensat que «no anava tan lluny d’osques».
(Aquest text és un fragment del llibre “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, La Magrana, RBA 2014).
[1] Diari Avui, 6 de maig de 1984.
