Artur Mas va comparèixer ahir amb un doble fracàs a l’esquena. Primer, la consulta legal (segons la llei catalana de consultes) i amb plenes garanties democràtiques no tindrà lloc el 9 de novembre tal com es va comprometre en signar amb molta pompa la convocatòria. És tot un cop. Després d’insistir des del passat 30 de setembre (suspensió del Constitucional) i assegurar en diversos actes públics i de partit que malgrat tot la consulta s’havia de celebrar, ahir a les 10 del matí va comparèixer davant la premsa per admetre que de facto renunciava. La consulta que va vendre durant mesos com una mena de Verge de Lourdes per als mals catalans ha passat a millor vida.
Era per envermellir! Doncs no.
Segon fracàs. La unitat dels cinc partits ‘consultistes’ (Unió, CDC, ERC, ICV i les CUP) que recolzaven la consulta i la molt discutible doble pregunta encadenada bàsicament totes les forces catalanistes excepte el PSC que permetia presentar la consulta com a exigència d’una Catalunya molt plural s’ha trencat o, com a mínim, esquerdat. ERC, ICV i les CUP diuen que no confien en la paraula del president. I els consellers democristians (inclosa la vicepresidenta Joana Ortega) tenen cada dia més difícil assumir els salts d’equilibrista del president mentre Duran i Lleida guarda un silenci gairebé total. Creu que Artur Mas no va camí de l’èxit i no vol ser acusat del fracàs.
Doncs bé, de fracàs res de res. Artur Mas es va presentar a la roda de premsa fresc com una rosa, va contestar múltiples preguntes en directe (sense res de plasma) i va iniciar una segona estratègia per seguir combatent. És molt difícil que guanyi perquè la subdivisió dels Estats de la Unió Europea és una cosa que alarma als governants del Vell Continent, força afligits ja per la dificultat d’impulsar una Unió de 28 estats, amenaçada per una tercera recessió en sis anys i amb Putin enyorant l’imperi soviètic.
És gairebé voler ignorar la força de la gravetat, però Mas creu que la desafecció catalana respecte a Espanya -fomentada més que per la propaganda nacionalista (que també) pel desconeixement còsmic de la cúpula del PP del que és Catalunya (en un moment tan delicat com ara, el percentatge d’inversió pública és el més baix dels últims 17 anys i la meitat de l’aportació de Catalunya al PIB) així com pels errors i ziga-zagues de Zapatero amb l’Estatut (es creia que La Moncloa generava ciència infusa) – li brinden un matalàs de sentiments i ressentiments sobre el qual pot maniobrar.
I compta a més amb les ficades de pota dels ministres i peixos grossos del PP. És cert que sembla que al ministre Wert (el d’espanyolitzar als nens catalans com si fossin negrets) li han dit que tanqui la boca i és obedient, però l’espectacle d’un ministre d’Exteriors -intel·ligent però que es creu Kissinger – fent propaganda de l’independentisme català al món mundial…
Miquel Iceta -que lluita per racionalitzar el conflicte perquè creu que la raó ajuda a resoldre problemes- reconeixia ahir davant un selecte grup d’empresaris al Cercle d’Economia que la manca d’afecte dels governants espanyols pesa. Que aquí no es fa com a la Gran Bretanya, quan en aparèixer enquestes que donaven la victòria a la independència, Londres va aconsellar que els municipis anglesos onegessin la bandera catalana (perdó, l’escocesa Creu de Sant Andreu).
I amb aquest matalàs de desafecció, Mas creu que pot seguir plantant batalla. És un polític combatiu (si fos ciclista ja hauria guanyat el premi de la combativitat que tant ha d’interessar a Rajoy) però el perillós (per a ell i per a tots) és que sembla també decidit a guanyar el de la temeritat. I en la seva compareixença d’ahir crec haver captat el disseny d’una estratègia política. La intento sintetitzar:
1. MANTENIR EL TIPUS
Substituir una consulta legal amb totes les garanties (cens electoral, taules elegides per sorteig…) per un succedani de consulta sense cens de votants (el registre serà presencial), absència de neutralitat de l’organització (anirà a càrrec de 20.000 voluntaris que segurament seran militants independentistes)… és molt poc seriós. I no ajuda al prestigi ni de les institucions espanyoles ni de la Generalitat. Però per a Mas té una virtut. En treure les urnes (l’independentisme mira ara les urnes amb adoració com si a Catalunya no es votés regularment), Mas podrà ser acusat de moltes coses però no de fer marxa enrere o abdicar. Si hagués suspès la consulta legal, obeint al Constitucional, sense el conat de rebel·lia de la consulta tipus referèndum d’Arenys de Munt (la petita població del Maresme que fa anys va fer un referèndum sobre la independència a base de voluntaris i sense cens) hauria estat atacat per un sector del nacionalisme per covardia o fins i tot deserció. Ara recorre a un mètode impropi d’una institució pública però protegeix la seva imatge davant l’electorat nacionalista.
2. “EL PROHIBIT ÉS BONIC”
Si el Govern prohibeix també aquesta consulta de costellada (excursionista) pot equivocar-se, perquè matar mosques a canonades fa soroll i és poc ecològic. En tot cas, Mas incrementa el seu fons de comerç independentista enfront dels seus competidors i creu que això l’afavoreix.
Per contra, si el Govern permet la consulta, pot haver-hi una mobilització de voluntaris que vulguin protestar (manifestar-se amb urnes a favor d’un referèndum). I aquesta mobilització independentista li beneficiarà més a ell que als altres partits que no ho secundin. Aquí la complicitat amb l’ANC de Carme Forcadell o l’Òmnium Cultural de Muriel Casals pot ser rellevant.
Vol Mas ser més independentista que Junqueras? L’he escoltat molt i em va semblar que les al·lusions a l’Estat espanyol com l’enemic a combatre havien crescut exponencialment. ¿Excitació o càlcul polític?
3. PRESSIÓ PER UNES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES
En qualsevol dels dos casos -prohibició del succedani o celebració- Mas haurà exhibit credencials radicals i farà més difícil que ERC i Junqueras se segueixin negant a unes eleccions plebiscitàries amb llista única. Aquest sempre va ser el seu ‘pla B’ quan es va comprometre a fer la consulta el 2014. El problema és que llavors (el desembre del 2012) Mas tenia 50 diputats (després de perdre 12) i ERC només 21 (després de guanyar-ne 11) mentre que ara les enquestes donen unes proporcions gairebé inverses. Guanya ERC, que ja va vèncer en les eleccions europees de maig.
ERC s’oposa a la llista única. Per què fusionar en una llista un partit en ascens, de protesta i d’esquerres (ERC) amb un altre partit (CDC) tradicionalment qualificat com de centre-dreta i protegit per l’establishment que ara a més ha de portar a coll la creu del cas Pujol?
Però si Mas guanya credencials (i es distancia així de la política pactista de Jordi Pujol), la pressió dels grups independentistes (patriòtics, prepolítics o transversals) per a una llista única pot incrementar-se i augmentar la pressió sobre Junqueras.
I Mas té una arma important. Si ERC accepta una llista conjunta amb la independència com a programa comú (la crida a la unitat amb ICV i les CUP és només retòrica) pot dissoldre el parlament, i les eleccions autonòmiques es poden convertir en un referèndum que s’assembli al d’Escòcia. En un bàndol Sí (la llista de CDC i ERC) i després alguna llista independentista, les d’esquerres d’ICV i el PSC (federalista) i les del PP i Ciutadans. Ara CiU (amb Unió) i ERC sumen 71 diputats i tenen majoria absoluta. Si repetissin aquest resultat, la lectura -que es procuraria que tota la premsa internacional sigués- seria que a Catalunya havia guanyat la independència.
No se sap com reaccionaria Rajoy (segur que no li faria cap gràcia) però d’altra banda una llista conjunta (la meitat de CDC i l’altra meitat d’ERC) no deixa de ser un disbarat. Qui mana en aquest Govern si tenen els mateixos diputats, Mas o Junqueras? El sacrificat Mas-Collell sortiria corrent (potser exigirien el seu cap) i Mas perdria davant els mercats un economista prestigiós i amb bon fons de comerç en els Estats Units. I coincidirien ERC i CDC en la difícil política europea d’una Catalunya que hagués de negociar a Brussel·les amb una majoria de governs conservadors i amb els socialistes francesos (més centralistes que el PSOE)?
Però aquests són ‘només’ problemes seriosos del dia després. Molts independentistes prepolítics, o fins i tot militants i quadres d’ERC, poden estar temptats de donar-se el gust d’un referèndum d’independència (via eleccions plebiscitàries) que sacsejaria els fonaments d’Espanya i seria primera pàgina dels diaris internacionals. ¡A Escòcia va passar i no tenien Guardiola! Per descomptat en aquest esquema Mas podria guanyar el premi mundial de la temeritat.
4. LA CONTINUÏTAT
Per Mas l’explicitació per part d’ERC del rebuig a la llista conjunta (anteposen els interessos de partit als de Catalunya) tindria alguns avantatges. Per a un altre escenari. Li permetria -cas que decidís que li convé- no dissoldre el parlament i continuar governant. Un intel·lectual nacionalista em feia ahir aquesta reflexió: Mas hauria ofert un referèndum d’autodeterminació a través de la llista única i ERC no l’hauria acceptat. Conseqüència: que com a mínim no molestin massa!
5. EL PARTIT DEL PRESIDENT
Finalment, si Mas aconsegueix una marca independentista semblant a la de Junqueras però amb una mica més de seny i classe mitja, podria decidir -després de les eleccions espanyoles- encapçalar una llista del ‘partit del President’ (l’agit-prop de Mas està utilitzant progressivament aquesta idea per deixar la ‘tocada’ CDC en segon pla). I a aquesta llista es podrien incorporar personalitats de la cultura i fins i tot algun socialista refractari a la relació amb el PSOE (ERC ho va fer en les europees amb Ernest Maragall). Tindria opcions aquesta llista que podria espantar al tradicional electorat centrista de CiU i hauria de competir també amb l’ERC de Junqueras?
I tampoc es pot excloure que un Mas “condemnat” a governar gairebé dos anys més, fins després de les eleccions espanyoles del 2015 o fins al 2016, busqués un “arranjament provisional” amb Madrid. Aquí estan les 23 reivindicacions presentades a Rajoy a la reunió del 30 de juliol (que ara només Miquel Iceta estudia, com va confessar ahir al Cercle d’Economia). I en el 2016 caldrà veure qui (o qui) i com governa a Madrid.
Si el pacient lector ha arribat fins aquí, entendrà que ni puc ni he d’estendre’m en les opinions que em suggereix l’estratègia que he cregut llegir en la llarga compareixença d’Artur Mas d’ahir. Mas ha perdut dues batalles rellevants (la consulta i la unitat del sobiranisme) però sembla creure que està “predestinat” a guanyar la guerra.
Només una curta reflexió. El que passa avui és conseqüència d’una classe política espanyola que a diferència d’Adolfo Suárez i Martín Villa el 1976, 77 i 78- no ha atès a la seva obligació d’entendre Catalunya. I d’una classe política catalana en què, amb l’excepció del PSC -molt castigat per la sentència de l’Estatut ja que sempre va apostar per més autogovern dins d’Espanya- ha predominat la irritació o l’orgull (moltes vegades no justificat). Els polítics catalans actuals tenen poc a veure no només amb Tarradellas, un vell republicà que sabia el que és perdre, sinó amb els Jordi Pujol, Miquel Roca, Joan Reventós o Jordi Solé Tura, que en la Transició volien fer d’Espanya una democràcia europea.
CiU i Erc tenen ara majoria absoluta amb els diputats de Unió. No sé si els diputats sobiranistes de CiU més els de ERC més els de les CUP més els sobiranistes de ICV més els del PSC sumen majoria absoluta. Crec que en tot cas dos terços potser no.
Quina era l’alternativa a votar si o no la Constitució? Feta la trampa constitucional i amb el “café para todos de Guerra”, Ens trobem amb la situació d’avui. Per un ciutadà com jo(una altra cosa són els responsables polítics) que no ha baretjat mai sentiments polítics i interés econòmic, sols demana la possibilitat de poder votar, legal o il·legalment, la sobirania del poble català!
M’agradaria saber si a dia d’avui el nombre de diputats realment sobiranistes és majoria absoluta al Parlament. Vull dir que hi deu haver diputats d’Unió i de ICV que no ho són. I del PSC potser sí n’hi queda algun(Marina Geli) de sobiranista.