De veritat es pot dir que el 2013 equival a 1789, com afirma el diari francès Le Point? O es tracta d’atreure l’atenció pública amb una metàfora revolucionària intencionadament equívoca?
Vivim en “temps revolucionaris”, encara que sense revolució i sense subjecte revolucionari. Allò que en un altre moment es va anomenar amb la millor consciència “revolució” ha entrat a formar part de l’estat de coses, per dir-ho. La decadència del llenguatge, de les coordenades polítiques i dels conceptes clau ho evidencien de forma meridiana. Preneu-vos l’exemple que es vulgui, el nacionalisme, que en el món interdependent no fa més que agreujar tots els problemes, la distinció entre nacionals i estrangers, la delimitació entre natura i societat, la família, el centre i la perifèria, la Unió Europea… a tot arreu trobem fórmules lingüístiques buides de sentit, coordinades trencades, institucions buides.
El prefix “post” és la paraula clau de la nostra època: postmodernitat, postdemocràcia, constel·lació postnacional. “Pos” és el bastó de cec dels intel·lectuals: la petita paraula per al gran desconcert que ho presideix tot. I el fantasma de la “post-gran-nació” recorre França i Europa. La narració del paper especial de França a Europa i al món perd el seu sentit històric. Cap a dins, l’orgull de França es basava en el “model social” d’un Estat centralista fort. La indústria de l’energia nuclear, organitzada i controlada per l’Estat, fungía com a museu del futur en el qual podien admirar els èxits civilitzatoris de l’Estat modern.En el terreny de la política exterior, el poder global de França s’assentava en la posició excepcional del país a la Unió Europea i en el motor francoalemany de l’europeïtzació. La capacitat de convicció d’aquests tres projectes s’esvaeix. El model social s’erosiona perquè el règim neoliberal del mercat mundial ho domina tot. La catàstrofe de Fukushima ha fet fallida en l’orgull nuclear dels francesos. I ni tan sols cal tornar a repetir-ho: la UE es troba en una crisi profunda. Encara més: la idea que els assumptes europeus poden ser arreglats en una aliança amb Alemanya dominada per França no només és minada per la mala executòria econòmica de França, sinó sobretot pel fet, que ja no és possible amagar, que la política es dissenya a Berlín i Merkiavelli porta la veu cantant a Europa, encara que es negui a adoptar la responsabilitat pel bé comú europeu.
No hi ha dubte que el primer any del president francès, François Hollande, ha estat decebedor. Si es va proposar rebutjar la histèrica política d’austeritat i fer passar per caixa als rics, ha fracassat en totes dues coses, almenys de moment. El Govern s’afanya a emprendre dràstiques retallades pressupostàries. I l’impost als rics s’ha convertit en una farsa després que els tribunals ho rebutgessin i el cas Cahuzac transmetés un missatge devastador sobre la doble moral dels governants.
En qualsevol cas, sembla del tot exagerat i inadequat l’afany dels comentaristes -que s’alimenta d’una barreja de desconcert i desesperació- per decapitar François Hollande a la guillotina de la lletra impresa. Gideon Rachman compara la situació de França amb la de Regne Unit i Itàlia i arriba a la conclusió que les coses no van tan malament a França. El dèficit pressupostari francès d’aquest any ascendirà al 3,7%, enfront del 7,4% del Regne Unit. El deute públic de França supera en aquest moment el 90% del PIB, però la d’Itàlia sobrepassa el 125%. La taxa d’atur ha arribat a un dolorós 10,6%, però a Espanya se situa ara en un 27% absolutament insuportable. A diferència d’Espanya i Itàlia, els francesos encara poden adquirir crèdits a bon preu en els mercats. I l’economia francesa continua sent la cinquena del món.
Si la suma dels riscos globals commociona un país, s’obren tres possibilitats de reacció: retirada, apatia o transformació. La primera -la retirada- és característica de l’aliança entre la cultura moderna i el nacionalisme. Es neguen els riscos, el que ens deixa davant la paradoxa que el nacionalisme s’hagi convertit en l’enemic de les nacions europees, ja que no fa sinó aguditzar tots els problemes a què s’enfronten les nacions i Europa.
La segona reacció -apatia- és el nihilisme postmodern, que en tots els països té arrels més profundes que el desencant amb la política present, tot i que, a ulls de molts ciutadans, les elits polítiques d’Europa han malbaratat de forma aterridora tota la seva credibilitat.
La clau de la tercera resposta, la transformació, cal trobar-la en el futur d’Europa, i no en la temptació de buscar refugi en els grandiosos i turbulents passats nacionals. Necessitem un debat d’àmbit europeu sobre qüestions com aquestes: Quin és el sentit i l’objectiu de la UE? Es pot dir més no que la UE tingui algun sentit? Per què Europa? Per què no el món sencer? ¿Per què no han d’aconseguir en solitari França o Alemanya, Itàlia, Espanya, Grècia, etcètera? Per incitar a aquest debat, urgentment necessari, voldria esbossar succintament quatre respostes parcials.
El primer sentit i objectiu de la UE, que torna ara a cobrar importància, rau en l’experiència que hi va haver enemics que es van transformar en veïns. No sempre en bons veïns, sinó en veïns que discutien, s’ignoraven o encoratjaven els estereotips, però que malgrat tot ja no eren la imatge de l’enemic. En el context de la violenta història d’Europa, això equival a un miracle. Cal tenir bona cura que l’ortodòxia de la política d’austeritat alemanya que s’imposa a Europa i els reflexos antialemanys no es retroalimentin constantment. Això podria acabar per tornar a convertir en enemics als veïns.
El segon sentit i objectiu d’Europa pot desenvolupar-se com a resposta a la globalització. Europa és una pòlissa d’assegurança davant del risc que les nacions europees caiguin en el forat negre de la insignificança. Aquestes nacions només poden conquerir el seu futur dins de la UE, mai en contra d’ella.
El tercer sentit i objectiu d’Europa pot resumir-se en aquesta fórmula: el futur d’Europa es troba en la resposta als riscos globals. El model de modernitat basat en les nacions Estat i el capitalisme industrial que Europa i Occident han descarregat sobre el món ha demostrat ser defectuós, fins i tot autodestructiu. Europa ha de cridar a revisió el seu model de modernitat autodestructiva i enviar-lo al taller de reparació.
La meva quarta resposta a la pregunta pel sentit i l’objectiu d’Europa és que no només hem de reflexionar sobre la visió d’un futur europeu diferent, sinó també sobre la visió d’una “nació diferent”. Com podem alliberar l’horitzó del segle XIX la percepció que la gran nation té de si mateixa i obrir-la al món cosmopolita del segle XXI? També hem de distingir clarament entre un fonamentalisme nacional antipatriòtic que busca refugi en la nostàlgia i es tanca davant d’Europa i el món, i un nacionalisme cosmopolita que redefineix, amb una orientació oberta al món, els seus interessos nacionals en una aliança cooperativa amb la resta dels països europeus.
Suposem que al Regne Unit aconsegueixen imposar-se els euroescèptics i el país es retira de la UE. Tindrien per això els britànics un sentit més clar de la seva identitat? Gaudirien de més sobirania per decidir sobre els seus propis assumptes? No! Fins i tot és bastant segur que escocesos i gal·lesos es quedarien a la UE, la conseqüència seria la divisió del Regne Unit. I Gran Bretanya – No, Anglaterra! – Perdria un grau considerable de sobirania, si és que sobirania vol dir l’autèntic poder per influir en els assumptes propis i en les decisions dels altres.
Als meus ulls, la situació històrica és excepcionalment clara: la Unió Europea està en la millor situació de defensar els interessos nacionals del que mai estarien les nacions per si soles. I s’ha de lluitar perquè a Europa, i a favor d’Europa, aconsegueixi imposar-se aquesta perspectiva.
