Espanya s’està endinsant en una crisi institucional i política d’imprevisibles conseqüències, l’expressió més visible és la caiguda de la valoració dels polítics entre els ciutadans i la pèrdua accelerada de suport per part de les forces polítiques fins ara majoritàries. Els partits polítics estan en l’epicentre de la tempesta, però els seus efectes arriben també a les institucions que governen. Aquest és el diagnòstic que comparteixen la vintena de ponents que han participat en unes jornades organitzades a Saragossa per la Fundació Manuel Giménez Abad amb la col·laboració de la Konrad Adenauer Stiftung, i en un cicle organitzat al fòrum l’Hospitalet Espai de Debat.
Com s’ha arribat a aquesta situació?
Les enquestes van alertar fa ja algun temps sobre la creixent desafecció ciutadana cap al sistema polític. Passejar-se per les enquestes és endinsar-se en un clima d’opinió depressiu. Pocs ciutadans confien que els polítics resoldran els greus problemes del país. Més aviat els consideren el problema. Així, segons dades de l’Eurobaròmetre, el 90% dels espanyols desconfia dels partits i el 70% es mostra insatisfet amb la democràcia. I la tendència, segons confirmen les enquestes del CIS i altres sondejos, és a pitjor. “La desafecció ha passat a ser, directament, desconfiança, quan no hostilitat”, adverteix José Pablo Ferrándiz, vicepresident de l’empresa de sondejos Metroscopia.
Resulta sorprenent l’enorme distància que hi ha entre els desitjos dels enquestats i la realitat. Ferrándiz aporta dades interessants: quan es pregunta als ciutadans quin tipus de polítics creuen que són necessaris, aquests no s’inclinen per un polític de perfil gestor, atent a la demoscòpia i disposat a canviar de posició segons les circumstàncies, sinó polítics de forta personalitat, amb idees pròpies i capaços d’oferir i dur a terme un projecte clar. I el que es troba, amb molta freqüència, és un tipus de polític que fa el contrari del promès i recorre als més agosarats eufemismes per emmascarar-ho.
Portem cinc anys de crisi i, per molt que es miri, no es veu cap llum al final del túnel. Davant d’aquesta evidència, els ciutadans demanen un pacte nacional per afrontar la crisi (86%) però no ho creuen possible (76%) per la incapacitat dels polítics per anteposar el bé comú als interessos partidistes. És simptomàtic que un 55% dels enquestats consideri que amb els actuals polítics no hagués estat possible la Transició, perquè no haguessin estat capaços de pactar. “El que predomina és una cultura política tancada i fortament partidista, en la qual la negociació i el diàleg són vistos com un signe de debilitat”, conclou Ferrándiz.
“Igual que ha passat amb la crisi econòmica, ha esclatat una catàstrofe política, i ningú en sabia res”, diu el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo. “El més greu és que la societat espanyola i el seu sistema polític ja no es comuniquen. Ho han fet durant molt de temps, però ara la ciutadania no reconeix autoritat al seu sistema polític, i això impedeix mobilitzar les energies necessàries per superar la crisi”. La caiguda de la intenció de vot al PSOE i al PP s’interpreta com una crisi del bipartidisme, però per a Pérez Royo el que està en qüestió no són unes determinades sigles, sinó tot el sistema de partits. “La crisi d’un partit no és important. Podria fins i tot desaparèixer i no passaria res. Va desaparèixer la UCD, que era el partit de la Transició, i el sistema es va recompondre fàcilment”, recorda. “El problema és que, en ser els partits els gestors del sistema polític, el seu descrèdit té efectes devastadors sobre les institucions que governen”.
Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d’Estat, col·loca també als partits polítics en l’epicentre de la crisi institucional. “Sense ells la democràcia no és possible, però tal com funcionen, tampoc és una democràcia de qualitat”, sosté. El problema és que tendeixen a convertir-se en empreses que actuen amb la finalitat d’arribar al Govern, en principi per fer valer la seva idea del bé comú, però inevitablement, mantenir-se en el poder passa a ser la principal finalitat. Aquesta és la raó per la qual, segons Rubio Llorente, els partits són vistos com “organitzacions tancades en si mateixes únicament interessades en el poder”. Un altre factor que deteriora la seva imatge és la dilució dels principis programàtics: “Com del que es tracta és d’aconseguir el màxim nombre de vots, els grans partits s’assemblen cada vegada més entre ells, el que accentua la idea que el seu únic motor és aconseguir el poder. I precisament perquè operen com a estructures empresarials, tendeixen a organitzar-se de forma jeràrquica, amb una cúpula dirigent molt reduïda”, explica. El sistema polític espanyol funciona segons una cadena de submissions que fa que el diputat estigui sotmès al grup parlamentari, aquest a la cúpula del partit, i la cúpula, al secretari general. De manera que tot just hi ha debat i el que es mou no surt a les llistes.
La crisi del bipartidisme que reflecteixen les enquestes implica, en opinió del consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, “que la gent ja no confia, com fins ara, en un canvi per alternança, sinó que vol un canvi per alternativa”. En el sistema bipartidista, de vegades més que guanyar les eleccions un partit, el que passa és que el perd el que governa. L’alternança es produeix per desgast de l’adversari, de manera que el partit que està a l’oposició sap que, en el pitjor dels casos, només ha d’esperar. En realitat, l’alternança no implica grans canvis. La crisi ha posat de manifest que els dos grans partits formen part d’una mateixa opció, amb algunes variants.
Aquest enfonsament de la confiança política, té a veure amb la incapacitat per gestionar la crisi? Walter Bernecker, catedràtic d’Estudis Internacionals de la Universitat d’Erlangen-Nürnberg, cita la situació econòmica com la primera causa, però en el desgast que pateix el sistema polític espanyol també inclou la corrupció rampant, el descrèdit d’institucions clau com la Monarquia i la “qüestió catalana” que, al seu parer, és “la crisi més greu que a curt termini afronta Espanya”.
Bernecker observa un paral·lelisme clar entre la ràpida erosió de l’estima pel sistema polític i el deteriorament de la situació econòmica. Confessa haver-se quedat atònit en comprovar com en només quatre anys Espanya ha passat de ser el país més prometedor i pròsper d’Europa al més deprimit. De l’eufòria a la malenconia en només un sospir. Trencat el miratge del miracle econòmic espanyol, tot ha resultat ser molt feble: “Hem vist, per exemple, un mercat laboral anquilosat, però també l’absència d’una classe empresarial veritablement emprenedora”.
Per Bernecker, el desgast del PP i del PSOE apunta a un nou panorama polític molt fragmentat, que de confirmar-se, situaria Espanya a la vora d’un canvi de model o una volta a l’inici de la Transició. Per què a Espanya no existeix una cultura de coalició?, Es pregunta. Per l’abstracció i l’arrogància dels propis partits, “que han arribat a provocar el desinterès fins i tot dels seus propis simpatitzants”, respon. “El PSOE té un 87% de desafecció entre els seus propis electors, cosa inaudita. No és una crisi política, sinó una crisi de la política”, precisa.
Una crisi de la política en què està en joc la qualitat de la democràcia, segons adverteix Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid. “Perquè les institucions també poden morir si es tornen buides, si els falta el vigor de la ciutadania”. No hi ha dubte que ara mateix estan anèmiques. Per exemple, només un 9% dels espanyols confia en el Parlament. No és un consol que a Itàlia siguin encara menys, el 7%. Vallespín recorda que, l’any 2007, Espanya figurava en el lloc 15 en un rànquing de qualitat democràtica que elabora The Economist, per sobre de França, Regne Unit i Estats Units.Ara ha caigut, justament amb Grècia, Portugal i Itàlia, gairebé al final de la llista de les anomenades “democràcies plenes”.
Per intentar frenar aquest deteriorament han sorgit en les últimes setmanes diferents manifestos i plataformes que coincideixen a reclamar una reforma de la Llei de Partits per imposar mecanismes de democràcia interna. Però l’elecció democràtica dels càrrecs no evita, segons Rubio Llorente, la posterior submissió a una cúpula molt reduïda. Per evitar-ho seria necessari canviar també el sistema electoral, ara basat en llistes tancades i bloquejades. Però la clau de qualsevol reforma de calat en tenen, paradoxalment, els dos partits que fins ara s’han beneficiat més de l’status quo. “El problema”, sosté Pérez Royo, “és que el nostre sistema electoral és formalment proporcional, però opera com a majoritari en totes les circumscripcions petites, les de menys de cinc escons”. I això impedeix la renovació.
Per introduir un sistema d’elecció nominal dels candidats, on en l’elecció passés a comptar més el prestigi personal que la fidelitat a la cúpula partidària, caldria canviar, segons Rubio Llorente, la Contitució, que consagra la província com a circumscripció. “Aquesta no és una realitat que estigui al nostre horitzó”, precisa. En absència de majors consensos, considera que es podrien fer avenços amb reformes que no requereixen tocar la Constitució, com canviar el reglament de les Corts per donar més autonomia als diputats o impedir que el Govern abusi, com fa ara, del decret llei .
Comença a haver-hi un considerable consens sobre els canvis que permetrien dinamitzar o restaurar el prestigi de la política i de les institucions, però és el mateix sistema de partits vigent què, amb els seus interessos creats i les seves inèrcies, impedeix el canvi. Un exemple és la sempre pendent reforma de l’Administració de Justícia. Juan Antonio Xiol, ara membre del Tribunal Constitucional, va enumerar a Saragossa fins a deu causes, totes elles estructurals, de la crisi endèmica del sistema judicial. Però com passa amb la resta d’institucions, mai es passa de la fase de diagnòstic. “Fa temps que sabem quins són els problemes. La qüestió és esbrinar per què no es fa el que tots sabem que s’ha de fer “, ha conclòs.
Mentrestant, el deteriorament prossegueix i s’imposa el desànim. José María Mena, exfiscal general del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya adverteix sobre les conseqüències de l’immobilisme i també dels discursos que “imparteixen pessimisme democràtic”, perquè d’ells pot derivar-se una sortida populista o directament autoritària que qüestioni fins i tot la democràcia. “La sensació generalitzada que no hi ha res a fer perquè els nostres polítics no mereixen confiança i les nostres institucions no tenen en realitat sobirania comporta el perill d’alimentar la ultradreta, que cada 50 anys ressorgeix a Europa i ara està aixecant de nou el cap; o moviments com el de Beppo Grillo, que és la negació de la política. No tenim més remei que ser exigents i, malgrat tots els seus defectes, defensar la democràcia, encara que per defensar cal fer canvis “. El problema és saber per on començar. I si els actuals partits no es reconeixen a si mateixos com a part del problema, difícilment seran part de la solució.
