No cal donar-li moltes voltes. La xiulada del Calderón és un altre revés per a la imatge d’Espanya. En els països seriosos i segurs de la seva identitat se solen respectar els símbols comuns. En molts, no tan sols es respecten, sinó que es veneren, en ocasions fins a l’excés, a la mateixa altura que els símbols i expressions religioses. En un d’ells, Estats Units, on la gent escolta l’himne amb la mà al cor però hi ha encara més gran respecte a la llibertat d’expressió, els jutges han determinat que ningú pot ser castigat per cremar la bandera venerada per gairebé tots els ciutadans. Però que no hi hagi delicte no significa que no hagi ultratge ni pèrdua quan es produeixen fets com aquests.
Va ser, per tant, un nou revés al que ara s’anomena la marca Espanya en una setmana i una temporada pròdigues en revessos molt més substancials. La llista comença a ser inquietant, però n’hi haurà prou amb recordar els dos últims cops, com són el descobriment del dèficit públic ocult -i ocultat- en les comunitats de València i Madrid, les dues autonomies governades pel PP de major centralitat, i l’enfonsament de Bankia, banc privatitzat i nacionalitzat pel PP en menys d’un any i endollat ara directament a les butxaques dels espanyols presents i futurs, potser també dels alemanys si acabem obtenint els eurobons, per una xifra d’euros amb tants zeros que només les ments habituades al càlcul mental són capaços de manejar-la amb comoditat.
Ningú hauria connectat aquests tres cops de destral que danyen la credibilitat espanyola si no hi hagués hagut la intervenció de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Una altra persona, en el seu lloc, meditaria sobre les seves responsabilitats en l’emmascarament del dèficit del seu Govern i en la catàstrofe d’una entitat financera sotmesa primer a la seva supervisió com a caixa d’estalvi i després a la seva influència política, inclosa la designació de directius i l’assignació d’inversions. Però Aguirre no. Gràcies a la seva personalitat desacomplexada i a la seva facilitat per dir el que pensa sense importar-li excessivament les conseqüències, la presidenta no va dubtar a ficar-se al bassal quan va tenir l’oportunitat. Té poc interès analitzar quant hi ha de càlcul i de preparació en les seves paraules, si es té en compte que les va pronunciar just en el moment en que esclatava una de les bombolles de la història d’aquest país, una bombolla que no és tan sols financera , sinó també immobiliària, per descomptat, però sobretot és política i és madrilenya.
Enric Juliana va ressuscitar oportunament fa una setmana a La Vanguardia un article de Pasqual Maragall, publicat a EL PAÍS el 7 de juliol de 2003, que es titulava Madrid s’ha anat, on s’explicava com la capital estava acaparant tot el poder econòmic i polític per constituir-se en una ciutat global dins d’una Espanya radial i reunificada. Doncs bé, igual que els decibels del Calderón no van poder amb els xiulets, el soroll d’Aguirre no pot tapar el sonor i fètid xiulet de la bombolla madrilenya que acaba de punxar. Ni herència rebuda, ni malbaratament autonòmic: Madrid ha tornat. Una vegada que el Govern de Rajoy ha donat de si tot el que podia, és a dir, amortitzat ja als 150 dies, és el Partit Popular, amb Madrid a sobre, el que ingressa al pavelló dels grans cremats, al costat de multitud d’institucions, les més importants, d’aquest país, des de la Corona fins al Banc d’Espanya passant pel Tribunal Constitucional.
L’article de Maragall acabava amb aquestes frases: “Jo confio que la societat civil madrilenya reaccioni i es plantegi seriosament quin ha de ser el paper d’aquesta comunitat en la política espanyola, i per començar, com ha de regenerar-se Madrid Madrid políticament”. Però reblava: “Quatre anys més de deriva com la dels dos últims i Espanya perdria el nord. I mai tan ben dit”. El va escriure el 2003. El 2007, just quatre anys després, va començar la crisi de les hipoteques subprime als Estats Units. Avui, gairebé 10 anys després, el nord sembla de vegades definitivament perdut.
