Antoni Castells: Els ponts trencats

Estimat Fernando:

Acabo de llegir el teu article a EL PAÍS de dissabte 10 de novembre, i vull felicitar-te per la teva ponderació, claredat i prudència. Tant de bo hi hagués a Espanya molta gent com tu!

No obstant això, no puc resistir cridar-te l’atenció sobre un punt que per a mi és molt revelador del problema de fons que tenim davant, que no és altre que el de tractar de veure almenys els fets que podríem anomenar objectius (si és que existeixen) amb un mínim de coincidència des de les dues parts, requisit indispensable per fer possible el diàleg. Perquè un diàleg que tingui per objectiu arribar a un acord que no sigui la constatació que és impossible continuar junts (ja que també per això caldria dialogar) exigeix ​​unes mínimes bases comunes en la percepció de la realitat.

Et posaré un exemple. Una de les qüestions sensibles que són al nucli del conflicte actual és el de la relació fiscal entre Catalunya i Espanya. I aquí, uns podran opinar que el dèficit fiscal és excessiu, fins i tot molt excessiu, i altres que és el que hauria de ser. Però el que resulta impossible és qualsevol tipus de diàleg que no es basi en l’acceptació que aquest dèficit fiscal existeix i que se situa en una forquilla determinada. Però, és clar, si una de les parts creu que qualsevol solidaritat equival a una espoliació i l’altra considera, no ja que Catalunya té el dèficit fiscal que li correspon, sinó que és la CA més insolidària d’Espanya! (Com les enquestes indiquen que passa avui en dia, gràcies a la tergiversació sistemàtica a la qual s’han dedicat durant anys alguns mitjans i formacions polítiques, davant el silenci sorollós d’alguns dels que ara us preocupeu, i de les altes institucions de l’Estat que ara parlen de quimeres), llavors no ja l’acord, sinó simplement el diàleg, és senzillament impossible.

En el teu article afirmes que “(…) la immensa majoria dels tuits [derivats del Manifest] mostraven el distanciament creixent entre les posicions independentistes i aquelles que posen esperances en alguna forma de reconciliació [s’ha d’entendre que referint-te als dels signants del Manifest]”, i més endavant assenyales que alguns d’ells vénen a dir” (…) vosaltres, els que dieu que ens compreneu, havíeu d’haver-vos mobilitzat abans”.

Vull començar per reconèixer amb tota claredat que el Manifest suposa una presa de posició valenta i que es trobava a faltar (deixant a part l’article, per a mi importantíssim, de Francisco Rubio Llorente, possiblement la màxima autoritat d’Espanya en matèria constitucional, publicat, també a EL PAÍS, el dia 8 d’octubre). Especialment, des del meu punt de vista, per la proclamació explícita i rotunda que formula en el sentit d’acceptar el que decideixin els ciutadans de Catalunya respecte a la seva relació amb Espanya.

No obstant això, permet-me que et digui que jo crec que és summament esbiaixat i poc objectiu en l’anàlisi que fa del conflicte actual i de les causes que han conduït fins aquí. En aquest punt, el grau de comprensió del Manifest (del que fas gala al teu article) és perfectament descriptible. Et recordo algunes de les seves frases: “Els independentistes converteixen la seva particular idea d’Espanya en el boc expiatori en el qual carregar tots els malestars”, “L’afirmació que Espanya va perpetrar agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat, que oblida deliberadament com en els conflictes i guerres civils en què tot el país es va veure embolicat, els catalans, igual que la resta dels espanyols, es van dividir entre els diferents bàndols”, “Ni Catalunya està sotmesa a l’espoli per part d’Espanya, ni el comú dels espanyols alberga sentiment algun menyspreu cap a ella”, “Cal que CiU i altres forces d’afinitat independentista assumeixin les seves greus responsabilitats en l’equivocada gestió d’aquesta crisi econòmica i en els abusos en què van incórrer i deixin d’exculpar-se sota el suposat espoli perpetrat per Espanya”. Llegint el Manifest, un té la impressió que no hi ha cap causa objectiva que expliqui que la societat catalana hagi arribat a aquest punt gairebé de ruptura amb la resta d’Espanya. Sembla com si tot això obeeixi a una mena de paranoia.

Es pot analitzar amb un mínim de serietat la situació actual sense fer ni una miserable menció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al procés que va conduir fins allà? Es poden criticar seriosament les exageracions que sens dubte han comès alguns parlant d’espoli fiscal i no criticant amb igual severitat a aquells altres que un dia sí, i un altre, també, han alimentat la idea d’una Catalunya carronyera i insolidària? Cal criticar només a aquells que diuen que Espanya roba a Catalunya i no als que diuen que Catalunya roba a Espanya (l’antic president de la Junta d’Extremadura, en l’apogeu del deliri, va arribar a afirmar que Catalunya va robar a Extremadura – ni més ni menys que immigrants!)? Es pot afirmar seriosament que tot això no és més que un moviment tàctic d’Artur Mas per amagar les retallades i guanyar les eleccions, quan la política de retallades ve imposada per la UE i es porta a terme a tot arreu? No és una mica ofensiu per a la immensa majoria dels catalans que mostra obertament el seu disgust, per dir-ho suaument, amb la política de l’Estat espanyol respecte a Catalunya, plantejar les coses d’aquesta manera? En fi, per no parlar del mal que ha fet la campanya obsessiva contra el català d’alguns mitjans i del PP, pretenent que a Catalunya hi ha una espècie de persecució del castellà, que només existeix en la imaginació delirant dels que ho afirmen (alguns d’ells, per cert, signants del Manifest).

Aquest és el problema, Fernando. Fins i tot persones com tu i jo, que podríem estar dialogant sobre els pilars en què s’haurien assentar els ponts que cal reconstruir, veiem la mateixa realitat de forma sensiblement allunyada. Allà on tu veus un enorme esforç de comprensió i generositat envers Catalunya, jo veig una presa de posició, en què sí estimo i valoro, com abans t’he dit, el coratge que suposa la importantíssima afirmació que feu referent a acceptar la voluntat de la societat catalana, però, en canvi, també veig malauradament uns plantejaments molt parcials, esbiaixats i incomplets.

Els ponts, simplement, estan dinamitats. Ara serà molt complicat reconstruir-los. I tu i els signants del Manifest hauríeu de ser conscients de fins a quin punt per això la pilota és al camp d’Espanya, i que, si de veritat vol reconstruir, hauria de moure’s ràpid, amb una valentia molt superior a la mostrada fins ara i tractant de superar de manera radical prejudicis que em temo estan instal·lats molt en el fons de l’ànima espanyola, que és més propensa a la imposició que no al pacte i a l’acceptació de la diversitat.

No us enganyeu, els nacionalistes radicals no estan només en un costat. No us enganyeu, el nacionalisme que fins avui ha fet impossible que a Espanya es pogués viure en concòrdia acceptant la seva diversitat nacional, no és el nacionalisme català, sinó el nacionalisme espanyol. I no us enganyeu, no són només els nacionalistes radicals catalans els que han protagonitzat aquest corrent de fons que ens ha portat fins aquí. Són molts, moltíssims, els catalans que estan molt decebuts i disgustats, i molt allunyats afectivament ara mateix de la resta d’Espanya.

I també som molts els catalans que tenim la impressió que ho hem donat tot, i més, per dialogar i pactar, i que al final sempre han estat les institucions de l’Estat espanyol les que ens han tancat la porta als nassos.

Carta de resposta d’Antoni Castells a Fernando Vallespín.

El País