Raimon Obiols: L’apunt del día/92 («El món no va ni a dreta ni a esquerra»)
«El món no va ni a dreta ni a esquerra»
20 d’abril de 2023
En una conversa de 1982 amb un jurista italià (Fulco Lanchester), Carl Schmitt deia: «És el vençut qui escriu la història. Prengui nota d’això, sobretot: “Le vaincu écrit l’histoire”. No el vencedor”. Citava un comentari de Guizot sobre Tocqueville: «Sou un aristòcrata vençut que accepta la seva derrota” («Vous êtes un aristocrate vaincu qui accepte sa défaite»).
Schmitt pensava la política en termes de confrontació amic – enemic i per tant pensava la història en termes de vencedors – vençuts. Però sabia que aquestes percepcions no eren estables i canviaven al llarg del temps. Amb aquell comentari probablement revelava un anhel pro domo, a la vegada victimista (era un «vençut», un conspicu col·laborador amb el nazisme) i vindicatiu (desitjava que la història acabés donant-li la raó i passés comptes als seus «enemics»).
Ara bé: en la remarca de Schmitt hi ha una veritat que pot ajudar a entendre algunes de les actuals tendències polítiques de fons. A curt termini, els vencedors imposen la seva història (ai dels vençuts!). Però després els vençuts (o els seus descendents) se senten moguts a combatre la història dels vencedors, a fer valdre la seva versió (a posar els punts sobre les is) . Si estàn més motivats que els vencedors (o els descendents dels vencedors), tendeixen a imposar la seva història. És com si una llei d’acció i reacció generés cicles successius i oposats d’ascens i descens de les sensibilitats col·lectives.
Un exemple podria ser la desproporció numèrica i qualitativa dels estudis històrics sobre la Guerra de Successió, entre els produïts a Catalunya i el País Valencià, i la generada en els «territoris vencedors». Joaquim Albareda, en el pròleg del seu llibre La guerra de Sucesión de España (1700-1714) deia : “Disponemos de multitud de estudios para Cataluña y Valencia, y algunos para Aragón, mientras que para buena parte de los territorios de la Corona de Castilla queda un largo trecho por recorrer.”
La proliferació d’estudis “post colonials” seria un altre cas. Les actuals “guerres culturals” tenen molt a veure amb aquests fenomens de retroacció. El pronòstic de Schmitt potser podria ajudar a interpretar la resurgència actual de les dretes radicals, que a Espanya pren la forma d’un cert histrionisme neofranquista (“Saquémonos los complejos de encima”, “aprendamos a aceptarnos tal como somos”, “al carajo lo que piensen los demás”, etc.).
No és una tendència inel·luctable, que consti. Valgui aquest diàleg:
«-El feixisme ha guanyat a Espanya! -A Portugal!…-i a Polònia!…-El nacionalisme alemany augmenta dia a dia!…-El món va cap a la dreta!…».
És de quasi fa un segle, de 1929. Es pot llegir a “Marcia su Roma e dintorni”, un llibre escrit pel sard Emilio Lussu, quan era exiliat a França. Reproduix la conversa que van tenir tres antifeixistes «vençuts» en una barca (ell mateix, Carlo Rosselli i Francesco Nitti) quan escapaven de l’illa de Lipari, on havien estat confinats per Mussolini. El diàleg acaba amb aquesta reflexió de Lussu: «El món no va ni a dreta ni a esquerra. El món gira al seu voltant amb eclipsis regulars de lluna i de sol».
