Les misses en contra
28 de maig de 2023
Passar anys a la presó no et dóna la raó, ni tens dret a que te la donin per aquest motiu. Però hauria de merèixer i exigir de tothom un respecte absolut. Que una persona que ha passat anys a la presó fos escridassada ahir i titllada de «botifler» per un grup d’eixelebrats és desolador. Alfred Brendel deia que “hi ha sentiments de primera, de segona i de tercera“. Els que expressaven aquells cridaners són de quarta. Però essent els seus crits profundament deplorables, encara ho és més la política que hi ha al darrere; la dels que en aquesta campanya electoral han excitat l’ambient i el context de la crispació, de la fragmentació, de l’odi partidista (ja no entre «blocs», sinó dins).
A Itàlia, els menjacapellans diuen que els capellans fan misses per encàrrec, i que aquestes poden ser de dues menes: a favor o en contra: «Vol una missa a favor o contra d’algú? Contra? Contra costa el triple» (“Vuole una messa pro o contro qualcuno? Contro? Contro costa il triplo”).
En aquesta campanya, les misses en contra, alguns les han encarregat en abundància, i pagat bé. És desastrós, perquè l’elevat preu d’aquestes «misses en contra» les podem acabar pagant entre tots.
Brendel, que és un pianista fantàstic, demanava un «control de qualitat del sentiments», referint-se a les maneres de composar i d’interpretar música. Però ho recomanava en general, citant una reflexió del físic Max Born: “En els humans, les emocions i la raó es combinen d’una manera nefasta”. Això, que com a advertiment té una validesa genèrica, es pot aplicar particularment a la vida política catalana. La cosa ve de lluny.
El gener de 2018, Montserrat Guibernau va publicar al diari Ara un article valent i previsor (“Una reflexió incòmoda“), que avui segueix tenint una plena actualitat. “S’imposa un temps de reconciliació”, escrivia, «un temps de diàleg i solidaritat entre els catalans; sempre entenent que catalans ho som tots». Guibernau parlava de la necessitat de superar «un ressentiment profund i dolorós, que ens està portant a una situació sense sortida, altament perillosa i difícil de redreçar». Tenia raó. Cinc anys després, el seu raonament segueix essent necessari.
P.S.- També parlen a Itàlia de “Voto di vendetta” («vot de venjança»), una expressió que introdueix més recargolament a la més clàssica de «vot de càstig». En aquesta campanya, aquest «vot de venjança» alguns l’han estimulat encarregant «misses en contra».
