Joan Ignasi Elena (Barcelona 1968 ) és llicenciat en Dret i pare de tres nenes nascudes a la Índia, un país que l’apassiona. En el darrer congrés del PSC , en un fet inusual en el partit, va presentar una candidatura alternativa a la primera secretaria del PSC. Molta gent i molts militants li han reconegut el coratge d’aquesta actitud.
L’Hora: Creus que s’ha entès la compatibilitat d’aquesta actitud certament valenta amb el fet que després acabessis integrant-te a l’executiva proposada per la candidatura guanyadora?
Joan Ignasi Elena: Et mentiria sinó et reconegués que vaig tenir seriosos dubtes a l’hora de decidir la meva integració . Vaig insistir que arribaria fins al final i així ho vaig fer. Per a mi la coherència és quelcom fonamental. Dos fets em van ajudar a prendre la decisió. Per una banda la confiança amb en Pere Navarro a qui conec des de fa temps. La política al final no deixa de ser, com deia Hannah Arendt, una dimensió humana, com el respirar, com estimar, la confiança……Evidentment et pots equivocar amb la gent però difícilment amb companys amb els qui portes treballant colze a colze molts anys des d’una sintonia personal. En Pere ens va demostrar i ens va convèncer de la seva voluntat i compromís amb el fet de donar un nou impuls al partit, de renovar-ho, de construir un Nou PSC. Ens va donar confiança i en aquest camí ens trobarà al seu costat. Per altra banda nosaltres, les persones de la meva candidatura, vam fer un congrés molt participatiu amb la gent que ens donava suport, un congrés molt assembleari que em va permetre escoltar a molta gent. De moment no me’n penedeixo.
L’H: No resulta una mica repetitiu el debat que sovint se li planteja al PSC en relació a una elecció entre el PSOE o Catalunya?
JIE: Esgotador i interessat, tens raó. El plantejament d’aquesta pregunta és erroni, esquemàtic. El repte fundacional i vigent del PSC és governar Catalunya des de plantejaments catalanistes i federalistes. Plantejaments que neixen de la nostra condició de socialdemòcrates i que afirmen la llibertat per regir-nos i al mateix temps la nostra dimensió social, solidària i europeista. Llibertat per regir-nos que es sustenta, com a premissa irrenunciable, en l’aportació més important del catalanisme popular que volem representar, que és la capacitat de produir un sentiment de pertinença compartit. De ser un sol poble, en definitiva, la consideració del catalanisme com un factor de cohesió social. I conscients de l’existència en el món d’avui de sobiranies solapades, diverses i compartides i de les que cal estar oberts a parlar. Em nego a creure que hi hagi gent a Catalunya que votant socialista no comparteixi aquests criteris. El propi projecte d’unitat del socialisme a Catalunya és una mostra de que aquest esquemàtic plantejament està des de fa ja molt de temps superat. Dit això, és veritat que el PSC ha tingut darrerament una tendència a aventurar-se a la recerca d’objectius com a mínim confusos quan segurament teníem a la nostra agenda política altres prioritats, altres realitats que transformar. No és tracta d’anar a remolc de les agendes i els maquiavelismes tàctics dels altres però no podem malmetre amb aventures arrauxades la nostra credibilitat catalanista, la nostra vocació majoritària . En aquest darrer congrés hem fet passes importants i n’estic plenament convençut de que gràcies a les seves resolucions reforçarem nítidament la visibilitat del PSC en la política espanyola reforçant en paral·lel els lligams de cohesió entre els nostres companys socialistes d’arreu l’Estat. Amb total normalitat hem de garantir l’opinió i el vot diferenciat al Congrés dels Diputats en totes aquelles qüestions que per a Catalunya siguin importants i que no s’hagin pogut acordar prèviament. No podem repetir incoherències del passat però sobretot no podem ser nosaltres mateixos els qui alimentem aquesta polèmica a vegades estèril: quan calgui votar diferent es vota i ja està, amb tota naturalitat perquè així sobiranament ho hem decidit i avisat. No cal posar aquesta qüestió constantment en el centre de l’escena mediàtica amb reunions bilaterals que sempre seran susceptibles d’interpretacions malintencionades.
L’H: Però sovint s’acostuma a dir que el PSC és principalment un partit municipalista.
JIE: I europeista i ecologista i feminista… què vol dir un partit municipalista? Evidentment, el PSC és un partit municipalista perquè des dels municipis també es construeix Catalunya. Segurament el municipalisme és el principal aliat del nostre repte fundacional.
L’H : El PSC va aprovar en el seu 12è congrés treballar per una aliança catalana de progrés i et va posar al davant d’aquesta tasca. No creus que fins ara els senyals que s’han donat han estat contradictoris en aquest sentit?
JIE: Ens mereixem un govern millor. Això fa imprescindible obrir una nova etapa de diàleg, entesa i aliança dels components de signe progressista. Una Aliança Catalana de Progrés que cal aconseguir de cara al 2014 i que no hauria de traduir-se en una mera aliança de partits, sinó en un ampli moviment de base social, política i cultural. Una aliança que no hauríem de fer “des de dalt” com va succeir amb el “Govern Tripartit”, perquè no pot repetir les febleses que aquest va patir. A l’altura de l’Estatut i disposada a guanyar un pacte fiscal just. He començat a parlar amb representants sindicals, polítics i culturals de l’espectre polític progressista
i l’acollida, la receptivitat de l’aliança catalana de progrés ha estat excel.lent. No podem malmetre amb aventures arrauxades la nostra credibilitat catalanista, la nostra vocació majoritària. És veritat que l’agenda política, el calendari, ens han jugat a la contra. Unes setmanes després de la constitució de la nova executiva ja estàvem al Parlament immersos en el debat dels pressupostos. Nosaltres som un partit amb clara vocació de govern, responsables. Hem fet una extensió de mans al Govern perquè la situació ho requereix. Potser hauríem d’haver estat una mica més impacients amb un govern sense cap full de ruta estratègica més enllà de la recerca de punts de trobada amb el PP. Hem de deixar molt clar davant la ciutadania la nostra ambició per governar Catalunya i que els nostres plantejaments són ben diferents als del PP i CiU. Això no vol dir que en temes de país no ens puguin trobar en posicions de consens però seria un error que el ciutadà pogués percebre en la nostra actitud càlculs excessivament tàctics i conjunturals. I sobretot perquè a través d’un diàleg de sords podem acabar col·laborant ingènuament amb qui asfixia ajuntaments i retalla l’estat del benestar . Hem de desemmascarar amb valentia, amb atreviment, el doble joc de CiU. Mentre l’honorable president amenaçava amb el “trencament de costures constitucionals” pactava amb el Partido Popular uns pressupostos molt agressius contra l’estat del benestar. Un pacte assolit amb un partit centralista extraordinàriament ofensiu contra Catalunya com va demostrar en la seva campanya contra l ‘Estatut entre d’altres i nombrosos episodis. Ho vaig dir durant el nostre congrés, no em considero més catalanista que cap altre militant del PSC però ara toca mirar al futur i el que ha de fer el PSC ara és recuperar part del seu repte fundacional : guanyar la majoria, governar Catalunya.
L’H : Entenc que estàs a favor del Pacte fiscal?
JIE: Per suposat, així ho va establir el nostre darrer congrés. Tothom ens ha reconegut als socialistes el bon pacte assolit el 2009 que multiplicava per 10 els recursos. Hauríem de continuar en aquesta línia i no caure en les trampes semàntiques que proposa CiU. Es tracta de parlar de recursos i de a què es dedicaran. Conscients que la creació d’un consorci tributari que gestioni tots els impostos és viable. Com viable és demanar una evolució en els percentatges de cessió dels tributs, inclòs l’impost de societats. Haurem d’exigir en paral.lel una més gran transparència i reconeixement en el nostre esforç de solidaritat i sobretot ampliar l’exigència en la lleialtat institucional per tal d’evitar situacions incòmodes i injustes com la del fons de competitivitat. El nom és un tema menor perquè si el govern és responsable no ens portarà a carrerons que només tenen una sortida: la frustració. Un pacte fiscal feble jurídicament els obligarà a moure fitxa amb els seus aliats naturals, a Catalunya i a l’Estat. Potser ens hauríem de recordar més sovint que el PSC ja no està al govern.
L’H : Durant la campanya pre-congressual vas alertar insistentment de la pèrdua de connexió del PSC amb els sectors més actius de la societat.
JIE: És veritat i ho mantinc però això s’ha d’explicar bé. El que volia dir és que resulta evident que molta gent del món intel.lectual, de la cultura, dels sectors més actius de la societat s’han anat allunyant gradualment de nosaltres, gent que estava amb nosaltres i ara no hi és i que és molt necessari recuperar, no estem sobrats d’idees. Però per això cal ser sincer i buscar les causes d’aquesta simptomatologia, d’aquest divorci. Els partits necessiten renovar els seus principis com intermediaris socials, també amb aquests sectors. Durant molt de temps els partits d’esquerra hem pensat que era millor apostar per la figura de l’intel.lectual orgànic que per una intermediació i retroalimentació real i fructífera amb aquests sectors. En certa mesura era un aprofitament mutu, interessat, poc estratègic i molt conjuntural. Potser el darrer gran exemple d’aquest fenomen ha estat en Anthony Giddens i m’estalvio comentar els resultats. D’altra banda cal millorar la nostra capacitat de seducció, tractar a la gent com a persones adultes. No m’imagino les cares dels sectors socials més actius de la societat, sindicals, culturals, davant certes actituds de frivolitat o contràries a l’austeritat . O veient com el raquitisme d’idees sovint s’intenta amagar amb ocurrències polítiques d’un nivell creatiu lamentable. Si a això li sumes el fenomen de la corrupció el divorci està servit. Dit això crec que les causes no són únicament imputables als partits polítics i en concret al PSC. Ha estat un cercle pervers perquè aquests fets han acabat aguditzant encara més el distanciament amb aquests sectors i fomentant un cert aristocratisme intel.lectual molt poc productiu i greu en aquests temps de crisi . Entre tots hem acabat provocant la imperdonable paradoxa d’uns silencis, d’unes mancances discursives envers assumptes socials de greu transcendència que provoquen en els ciutadans escepticisme i orfandat davant els més poderosos. Resulta trist veure com són pocs els anomenats intel.lectuals d’aquest país els que hagin opinat envers la recent i agressiva reforma laboral. Que potser no representa aquesta reforma en bona part un canvi bastant notable del nostre model social i productiu? Que no tenen opinió? Menys mal que Francesc Casares ens ha il.lustrat sobre com aquest “laissez faire” que proposa la reforma laboral de PP beneïda per CiU representa la destrucció de bona part del dret laboral.
L’H: Parlant de la reforma laboral, et veig enfadat. No hauria estat aquesta la mateixa reforma laboral que hagués dut a terme un govern socialista?
JIE: Rotundament no. Tenim la mostra en la reforma laboral del govern de Zapatero que tot i que tenia aspectes que no m’agradaven, sonava ben diferent. El que realment m’indigna d’aquest assumpte són els silencis . Resulta indecent sentir als membres del “Majestic 2” desqualificar als sindicats, als representants dels treballadors, per la seva suposada obediència a interessos corporativistes. No són interessos corporatius molt més potents, per exemple, els de les agències de rating?. Interessos que icònicament es visualitzen en aquesta cosa trista per inaccessible i blindada que representa Davos. Cal coratge per enfrontar-se als més poderosos però sobretot calen idees. La taxa Tobin sobre les transaccions financeres seria un bon exemple del camí a seguir, el que passa és que es tracta d’una idea dels anys 70 que per altra banda sovint és capitalitzada i prostituïda per la dreta. Resta clar que la socialdemocràcia ha de reaccionar, ha de seduir millor, comunicar millor i amb noves respostes, per cert, el lema de la meva campanya.
L’H: Tornaràs a presentar candidatura en el proper congrés?
JIE: Tornaré a presentar la meva predisposició a treballar des d’on sigui necessari. Ens hem d’acostumar a que en política ningú és imprescindible. El recent congrés de la federació de Barcelona ha estat una bona mostra d’això, tot sigui dit , més per part d’uns que d’uns altres . El generós gest de Jordi Hereu l’honora i ens assenyala a tots i totes una bona pràctica de concepció política. El que per nosaltres ara és imprescindible és tornar a connectar amb la societat.
L’Hora
Barcelona, 19 de febrer de 2012
Un comentari