Les urnes han situat a Mas i al nacionalisme convergent en terra de ningú. La victòria de diumenge porta el regust d’una derrota propiciada per l’èpica transcendència amb què el president de la Generalitat va voler trencar tots els càlculs. Per donar major autenticitat a la seva aposta, el líder de CiU es va encarregar de bloquejar totes les sortides menys una: la del referèndum. En els dos últims mesos una estranya suggestió col·lectiva es va apoderar del fòrum públic fins arraconar el possibilisme pel qual s’havia desenvolupat la política catalana des de la transició. En aquest clima, ningú podia sospitar que el veredicte del 25 de novembre havia de requerir que totes les portes estiguessin obertes. Artur Mas es va endinsar en un territori ignot per a la pròpia cultura convergent forçant en excés la manera de veure les coses del seu electorat tradicional. Al final s’ha demostrat que ni l’adhesió al “dret a decidir”-en principi inqüestionable-, ni la preferència independentista a les enquestes ni les sensacions de greuge fiscal són sinònims d’una voluntat política activa tan unívoca i unidimensional com la que Mas pretenia representar.
Hi havia a Catalunya una cosa envejable per als bascos: el catalanisme. Aquesta manifestació tan genuïna, meitat sentiment de pertinença meitat manera d’actuar, que cohesionava la societat i la vinculava amb la política en una aspiració moderada. A Euskadi el basquisme era una raresa, un eslògan al que intermitentment s’aferraven alguns socialistes, o un apel·latiu que acompanyava el record d’alguns erudits. Es tracta d’una categoria que no pot construir-se per pur voluntarisme, però que, vist el que ha passat a Catalunya, es destrueix amb facilitat. El catalanisme evoca consens i una administració pragmàtica dels objectius nacionals. Però és un terme que sembla haver desaparegut de la parla comuna senzillament perquè han aflorat posicions més nítides o, si més no, més rotundes a l’hora de dibuixar l’horitzó col·lectiu. A primera vista, el “dret a decidir” seria l’expressió actualitzada del catalanisme. Però ho seria si el principi que es reivindica com a lloc comú no estigués abocat a la convocatòria d’un referèndum de factura i resultat incerts.
En tan imprevista nit electoral, diferents veus convergents van insistir que l’escrutini de diumenge no versava sobre la independència, sinó que es plebiscitava la convocatòria o no d’una consulta, assenyalant a continuació que una aclaparadora majoria del nou Parlament secunda aquest objectiu. Però ni el nacionalisme menys sobiranista pot seguir embolicant amb la cel·lofana del “dret a decidir” la seva intenció de conduir a Catalunya cap a la independència possible en el món actual. Si el catalanisme era una realitat eclèctica de la qual s’havia de desprendre per avançar cap a un Estat propi, tampoc té sentit jugar a l’equívoc del “dret a decidir” quan el propòsit és tan simple com desenganxar-se de l’Estat espanyol. Paradoxalment, quan, segons el seu resultat electoral, Convergència hagués precisat recuperar la idea del catalanisme com a mínim comú denominador, la formació que lidera Mas es pot veure obligada a no frustrar les expectatives sobiranistes avivant la flama d’una pròxima consulta per accedir a l’Estat propi. El problema és que un Parlament tan segmentat difícilment permetria a la Generalitat suportar la fricció i fins i tot la col·lisió institucional que generaria una política de fets consumats orientada a convocar el referèndum amb o sense cobertura constitucional.
Artur Mas ha arribat tan lluny que només podria tornar sobre els seus propis passos rectificant la seva política i donant l’esquena als convergents sobiranistes. Amb altres resultats electorals hagués passat de liderar un partit a encapçalar un moviment, que era el que semblava apuntar en vigílies del 25-N a adonar-se que CiU no aconseguiria la majoria absoluta. Però el corriment del vot sobiranista a favor d’ERC sense que la suma de les sigles nacionalistes hagi experimentat cap millora respecte a les no nacionalistes impedeix parlar de moviment i debilita la seva posició al capdavant de Convergència. Encegada la sortida catalanista procliu a l’assoliment del pacte fiscal pel propi fracàs electoral convergent, el dilema fatal a què s’enfronta Mas és el de reconduir la situació mitjançant l’alentiment del camí emprès després de la Diada o, per contra, accelerar la tramitació parlamentària d’una consulta popular. El problema és que la primera opció pot resultar agònica i la segona, senzillament suïcida.
