La recerca d’un procediment parlamentari d’urgència i lectura única per dificultar la impugnació de qualsevol resolució de desenganxament respecte a l’Estat constitucional i giragonsa amb la qual el president Puigdemont va defugir els arguments de fons del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, per simular que les partides del referèndum queden fora de perill, són els dos últims moviments tàctics amb què la majoria política independentista es disposa a unes altres eleccions autonòmiques a Catalunya. El seu propòsit immediat és transmetre als més entusiastes de la república catalana la sensació que el camí queda expedit i que, a més, s’até a la legalitat enfront de la interpretació restrictiva que d’ella han fet o puguin fer els tribunals d’obediència espanyola. De manera que així queda justificat sortejar els obstacles que s’imposen al referèndum anunciat convocant uns nous comicis plebiscitaris que consolidin a l’alça la majoria independentista que faci irreversible el procés.
Tots els actes, decisions i declaracions respecte a la situació a Catalunya estan subjectes al judici sobre la naturalesa democràtica o antidemocràtica de tot el que succeeix. És clar que des de fa cinc anys operen dues vares de mesurar divergents. Tant, que ni tan sols hi ha un llenguatge compartit, procliu a l’entesa. Es viu en un estat de ruptura sense remei que impossibilita la marxa enrere. Aquesta és la garantia última de l’èxit: conduir-se i conduir el país cap a un èxode sense remissió. Sempre amb la seguretat que l’èpica descansa en el poder de l’autonomia, irreductible fins i tot per al 155 de la Constitució.
L’independentisme es va anar expandint com un fenomen natural, meitat per desgreuge i meitat per canvi generacional. Tant que entre els entusiastes es va instal·lar la percepció que es tractava d’un procés que sempre aniria a més, punt rere punt en els sondejos, fins tornar-se un clam unànime. Malgrat això, no ha estat així. Potser no tant perquè la pertinença a Espanya resultés especialment seductora com perquè l’adveniment de la república catalana suscités molts dubtes i massa temors pel que fa al futur dels esdeveniments.
L’amalgama independentista ha anat dissenyant un escenari de futur que només podria ser governat per independentistes. Té la seva lògica. La secessió acaba reduint el pluralisme ideològic a aquelles opcions que són partidàries de l’Estat propi. Les altres queden relegades per sempre molt abans que es faci realitat la independència. Han estat excloses fàcticament del fòrum sobiranista, i això malgrat que els serveis jurídics de la Cambra autonòmica hagin advertit que la institució no és privativa de les forces conjurades per convocar el referèndum passi el que passi.
L’independentisme ha cregut en tot aquest temps que exclusivitzar la representació del país per majoria parlamentària el feia més fort, sense adonar-se que amb això delatava la seva debilitat. L’independentisme ha cregut que mentre encarnés una sortida unívoca a la crisi de representació i de legitimitat que travessen les institucions de la Generalitat de Catalunya – com les de qualsevol altra comunitat o país avui – comptava amb l’avantatge propi de qui porta la iniciativa per deixar enrere als seus contrincants. Però al dibuixar el futur a la seva mida, assegurant-se en el fons que en cap cas pogués ser pilotat per no independentistes, ha menyspreat fins a tal punt la pluralitat social que ha acabat ressentint-se seu propi pluralisme intern.
La debilitat de l’independentisme queda en evidència quan pretén abastar-ho tot, valent-se també de les bones intencions del sobiranisme no independentista. Quan a força de jugar a la gosadia propicia que el més aventurat de la tripulació es faci amb el timó de la nau. El súmmum del despropòsit és que sigui qui – com Puigdemont – ja ha anunciat que baixarà a terra quant convoqui eleccions. L’independentisme es debilita cada vegada que dóna a entendre que les altres opcions no compten per a res, i ho fa aflorant les seves pròpies contradiccions internes. El que deslliura no és només la rebel·lió dels exclosos o dels desemparats. Suscita dubtes i temors sobre la seva capacitat per conduir el vaixell a bon port, provocant desafeccions entre els afectes. L’independentisme resulta excessiu en el mar de les incerteses, i per això continua a la deriva amb posat de tenir-ho tot molt clar. Tant, que no pot estar gens segur que els seus càlculs tacticistes el condueixin a millorar posicions, encara que sigui per aproximació, en el tauler parlamentari.
