La dimissió del president d’una de les quatre grans entitats financeres espanyoles, completa el bucle que ens permet entendre per què la crisi de la nostra economia està sent tan brutal, sobretot en destrucció d’ocupació. Li ha esclatat al senyor Rato la bombolla immobiliària que ell va escalfar sent vicepresident econòmic en el Govern d’Aznar. Aquests constructors als quals felicitava, al costat de la presidenta de la Comunitat de Madrid, perquè havien aconseguit que el 84% de les famílies madrilenyes fossin propietàries i també el doble de riques, li han deixat buit el banc, amb 31 mil milions d’euros en crèdits problemàtics. Amb una elevada taxa de morositat, potser a conseqüència d’aquesta crida a endeutar-se a empreses i famílies, aquest cop acompanyat pel president de la Comunitat Valenciana. Menyspreaven el senyor Rato i el senyor de Guindos, el seu Secretari d’Estat d’Economia i actual ministre, les alertes de l’FMI per l’elevat nivell de deute de la nostra societat. El bucle s’ha tancat amb els mateixos protagonistes. No seria just atribuir en exclusiva la responsabilitat del que ha succeït al “millor ministre d’economia d’Espanya”, en paraules del major banquer, però ningú pot negar que ell i el seu partit van donar el tret de sortida i van començar a inflar la bombolla. Aquesta és la seva responsabilitat política. El PP ha de ser extremadament prudent quan parla de l’herència rebuda i no oblidar que fa que governa més de quinze anys en les comunitats i les caixes que avui han provocat un risc sistèmic.
La crisi del sistema financer a Espanya, entre els anys 1978 i 1982, va poder emportar-se per davant la democràcia. Es va saldar amb una intervenció pública que va costar prop del 12% del PIB. En aquesta crisi, l’Estat, fins ara, ha destinat al sanejament financer 115.000.000.000, un 11% del PIB. El 1993 el Banc d’Espanya va intervenir Banesto, el seu desfasament patrimonial era de 3,6 mil milions d’euros. L’Audiència Nacional va deixar en llibertat amb fiances milionàries als seus dos màxims responsables. A Bankia, l’auditor ha estimat un desfasament patrimonial de 20 mil milions d’euros. Tres dels membres de l’Alta Direcció a la que va substituir l’ara dimitit, per cert tota ella formada per professionals, va cobrar al sortir 6 milions d’euros. No sabem la indemnització per la sortint. S’han de demanar responsabilitats.
La decisió de nacionalitzar l’ha pres el Govern. Així arriba a l’última pàgina del programa electoral que li quedava per incomplir. El president té una obligació inexcusable. Ha de respondre i aclarir un interrogant: per què no hi ha diners per a la sanitat, l’educació o les beques i sí n’hi ha per rescatar una entitat financera.
Passa que quan un personatge de la dreta, ja sigui econòmica o política, la pífia de seguida apareix una nodrida cort d’opinadors que ens recorden el descrèdit de la política i dels polítics. Llancen la tinta de calamar per embrutar-ho tot. En els últims dies han treballat a fons. El juliol de l’any passat quan va sortir a borsa el banc avui nacionalitzat, acabava de superar els test d’estrès amb nota. Qui els va fer? Els experts sostenien que era una entitat molt sòlida que cotitzava amb forts descomptes sobre el seu valor comptable. Quins professionals són els que fan aquestes anàlisis? Es enganyen o ens enganyen? Conseqüència de la seva falta de rigor: els petits accionistes, que no van a especular, que van acudir a donar suport amb els seus estalvis a un banc que creien solvent, han perdut un 40% de la seva inversió. Potser és professional aquesta Alta Direcció que ven, a jubilats o petits impositors, participacions preferents, de fins a 3 mil milions, sabent que és un producte financer molt complicat, per no utilitzar una altra expressió. Ens pot algú explicar per què s’oculta això i s’enreda desviant l’atenció cap als representants dels ciutadans? Sembla que ja s’ha oblidat que la persona a qui es va marcar com el gran faedor de l’escàndol financer mundial va ser el senyor Madoff. No era un regidor d’Ajuntament, era un dels grans sacerdots del sector privat.
Aquells que gaudeixen jugant a aprenents de bruixot, desacreditant a la política, farien bé en observar amb detall els recents resultats electorals a Grècia, on no estem davant una crisi del bipartidisme, com alguns diuen. No han d’oblidar que la bèstia negra i totalitària nia a Europa i que es desperta amb les crisis. No vindria malament que llegissin el manifest que el 12 de setembre de 1923 va dictar Primo de Ribera: “Ens ha arribat el moment, més temut que esperat, de recollir les ànsies, d’atendre el clamorós requeriment d’aquells que estimant a la Pàtria, no veuen per a ella una altra solució que alliberar els professionals de la política”. És perillós jugar amb foc.
