Tot creixement cultural, tota aportació creadora en el terreny de les lletres i de les arts, tota innovació capital en el camp pedagògic o en el de la investigació, dignifiquen i consoliden, en general, un creixement polític”. Amb aquestes paraules expressava l’editor Josep Maria Castellet la tesi principal del seu llibre Per un debat sobre la cultura a Catalunya, publicat el 1983. En el moment de la seva mort, resulta eloqüent constatar la vigència de les idees forts d’aquesta petita obra, d’altra banda molt circumscrita al debat de la llavors incipient democràcia.
Castellet defensa en aquest llibre que l’educació i la cultura són els eixos vertebradors de tota nació moderna, i ho fa a través de dos arguments principals. El primer és reclamar als governs que, a més de l’economia, apostin de manera prioritària per la cultura i l’educació, preservant la indispensable autonomia de les dues esferes. Així, la grandesa d’un Govern es demostrarà si és capaç d’assumir la paradoxa pròpia de tota política cultural i educativa: se li demana que doni suport i estimuli una sèrie d’activitats que en cap cas ha de dirigir ni controlar. El segon fil conductor del llibre és la reivindicació de la tasca de modernització desenvolupada per la Mancomunitat de Catalunya el 1914. La confiança estructural en l’educació i la cultura del Govern de Prat de la Riba va establir les bases de la modernitat de Catalunya, bevent de la vitalitat de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, i projectant fins a la Generalitat de 1931, amb el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera.
En aquest any de commemoracions i debat sobre el futur de Catalunya, sembla interessant rescatar de la memòria l’herència de la Mancomunitat per buscar inspiració en un projecte que va donar solidesa institucional i cultural a Catalunya fins a l’esclat de la Guerra Civil. Simple federació de les diputacions catalanes, la Mancomunitat tenia poques competències formals i menys recursos i, malgrat això, va aconseguir desenvolupar una notable obra d’infraestructures ferroviàries, tecnològiques i energètiques. El seu punt fort va ser considerar que l’educació, la cultura i la ciència eren indissociables d’aquestes inversions destinades al desenvolupament industrial i l’equilibri territorial. Així, va implantar la primera xarxa de telefonia i de ferrocarrils, però va ser també l’època de la consolidació de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’obra lingüística de Pompeu Fabra, alhora que es creen la Biblioteca de Catalunya, les biblioteques populars, la Escola Industrial, el Servei Geogràfic, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola Montessori i molts centres culturals i educatius. Aquesta impressionant xarxa institucional va ser la base sobre la qual va arrencar la posterior Generalitat republicana, que va tenir en l’educació una de les seves prioritats. La tasca de l’Institut Escola, creat el 1931 inspirat per la Institució Lliure d’Ensenyament, va ser el punt culminant de tres dècades de democratització cultural i renovació pedagògica a Catalunya. Era una època en què no només s’apostava per l’educació, sinó que es feia negant la submissió a qualsevol dogma moral, religiós o polític, i en què aquesta defensa de la llibertat educativa anava acompanyada d’una formació integral de l’alumne, en un context d’aprenentatge en el qual no hi havia barreres entre la vida i l’escola.Eren temps en què es considerava al mestre un pilar fonamental del desenvolupament democràtic del país i un enllaç privilegiat entre l’esfera íntima de l’alumne i la vida col·lectiva.
Aquest potencial polític de la figura del mestre està avui en dubte, el mestre és l’última baula del menyspreu actual a l’educació, sotmès a la pressió de les aules i víctima de la precarització i les retallades. A les aberracions de la llei Wert se suma una inversió en educació que, segons l’últim anuari de la Fundació Jaume Bofill, és avui a Catalunya un 25% inferior a la mitjana europea.
Revaloritzar la figura del mestre seria el primer pas per tornar centralitat a l’educació. Perquè hi ha una cosa potencialment revolucionària en la relació entre mestre i alumne, en la mesura que l’escola és el lloc privilegiat on s’entrena la mirada i es desenvolupa la capacitat d’obrir camins, d’estrenar món. Un bon mestre és, com tots sabem, el que obre portes inesperades fins i tot sense saber-ho. És el que transmet respecte per la història i per l’altre a través de l’amor per la llengua, o el que estimula la curiositat temptejant els camins de la ciència. És, també, aquell que desperta la consciència mentre cultiva la humilitat en la relació amb els altres i amb la natura. Un bon mestre és el que força a qüestionar el món donat per descomptat i el que exerceix la seva autoritat a través de l’exemple. És, en fi, el que encomana l’amor per la vida a través de l’emoció i el que incentiva a imaginar un món diferent.
