Lamentablement, la jornada de l’1-O quedarà marcada per les imatges de violència en els intents de la policia per detenir la celebració de la consulta organitzada per la Generalitat fora del marc constitucional. El dia va començar amb un anunci, per part del Govern, del canvi de regles en el funcionament de la votació, el que implícitament rebaixava l’acte a un nou 9-N com el de 2014. D’aquesta manera, la manca de garanties es feia més evident. Els resultats finals, anunciats pel Govern a última hora del dia, suggereixen que el poder de convocatòria d’aquesta consulta, en absència de l’actuació policial d’aquestes últimes dues setmanes, hauria estat no gaire diferent del que es va donar en 2014.
Amb això, les estratègies de polarització de Mas / Puigdemont i Rajoy durant aquest temps semblen haver quedat obertament qüestionades: som on érem fa tres anys, però pitjor i amb menys alternatives. La qual cosa no vol dir que la situació no pugui empitjorar encara més.
Tot i que l’absència de garanties d’aquesta consulta la invalidava com a font de legitimitat, els seus resultats seguiran emetent efectes importants sobre el futur immediat. Això dependrà de cinc variables clau.
Primera: Fins a quin punt la massiva participació d’aquest 1-O, sumada al descontentament provocat per l’actuació policial, hi haurà alterat els equilibris de poder dins de la coalició sobiranista que lidera aquest procés? Des de les eleccions autonòmiques de 2015, el ritme de la política catalana ha estat fortament condicionat per la CUP. En els últims mesos això ha arribat al punt que la pròpia CUP ha obligat els líders del PDeCat a rectificar contínuament els seus posicionaments, com va succeir amb l’aprovació de la Llei de Transició o la probabilitat de declarar unilateralment la independència en els dies posteriors a la consulta.
En la mesura que la jornada de l’1-O pugui haver significat un reforçament de la legitimitat del President Puigdemont, aquest podria reclamar ara més autonomia respecte a la CUP.
Segona: Hi haurà declaració unilateral d’independència (DUI)? La Llei de Referèndum, suspesa pel Tribunal Constitucional, estableix que transcorregudes 48 hores del referèndum amb majoria de Sies, al Parlament procedirà a proclamar una DUI. Puigdemont va semblar suggerir-ho en la seva intervenció en acabar aquesta jornada. No obstant això, la decisió no està exempta de problemes. Estaran d’acord en donar suport a la DUI els 72 membres de la majoria secessionista? Quin grau de descrèdit podria generar-se si en les hores o dies següents la comunitat internacional no la reconegués i ni tan sols les administracions públiques catalanes la obeïssin? I quins costos podria acabar implicant per a l’autogovern a Catalunya?
Recordem que una DUI forçaria irremissiblement el Govern central a posar en marxa els tràmits d’ús de l’art. 155 CE. Aquesta intervenció podria acabar significant, entre d’altres, el cessament de tots els alts càrrecs de la Generalitat i la redefinició d’algunes polítiques pròpies de la Generalitat.
Aquests riscos podrien portar al sector més moderat de l’actual sobiranisme, a distanciar-se d’aquesta deriva i obrir una esquerda en el grup dirigent del moviment.
Tercera clau: Hi haurà eleccions? Generals o autonòmiques? Les primeres podrien convocar-se si Rajoy no obté un suport explícit del PSOE a la posició del govern en la matèria catalana en els propers mesos, o el PNB es resisteix a seguir donant-li suport als pressupostos generals de l’Estat de 2108. No obstant això, unes eleccions generals anticipades no estarien exemptes de riscos per a Rajoy, perquè les enquestes dels últims mesos segueixen sense assegurar que la suma de diputats PP + Ciudadanos li garantís la presidència a Rajoy, mentre que, en tot cas, aquestes eleccions implicarien el retorn de Sánchez a l’escó al Congrés.
En canvi, unes eleccions autonòmiques semblen molt més incertes en el context actual, a causa de les dificultats de l’actual majoria sobiranista per reeditar una candidatura unitària com Junts Pel Sí o fins i tot per mantenir la majoria absoluta amb la CUP.
Quarta: Cap a una campanya de mobilització permanent del sobiranisme? Una alternativa a les eleccions pot consistir en recórrer a l’àmbit en el qual el moviment secessionista s’ha mostrat més fort fins al moment: la mobilització de protestes al carrer. En aquest sentit, la primera decisió de l’1-O ha estat anunciar la convocatòria d’una vaga general el dimarts 3 d’octubre, amb la participació d’UGT i CCOO, poc inclinades fins a aquest moment. A partir d’aquí, una part del sector més radicalitzat en l’independentisme (la CUP i, curiosament, sectors del PDeCat) pot apostar per aconseguir mitjançant la mobilització col·lectiva el que les urnes es resisteixen a provocar: la crisi definitiva de l’Estat i, amb això, la cinquena variable …
Cinquena: Intervindrà la UE? L’aposta decisiva de Puigdemont reposa en la internacionalització del conflicte, perquè la UE obligui – des del exterior – a la negociació entre Espanya i la Generalitat. No obstant això, aquesta sembla la menys probable de totes. Tot i que cada vegada sorgeixen més dubtes entre molts dirigents europeus sobre com Rajoy està gestionant la crisi territorial, no és probable que els Estats membres de la UE decideixin sacrificar l’autoritat nacional d’un d’ells per a legitimar la insurrecció d’una de les seves regions. Seria un precedent perillós en un context de creixent auge del populisme i de les expressions polítiques que oposen la voluntat del poble a la legitimitat de les autoritats estatals.
