Francesc Valls: Brases de la ‘Rosa de foc’

Ha passat més d’un segle des que Barcelona visqué la Setmana Tràgica. La Restauració va deixar pas després d’una llarga dictadura a la democràcia. Però alguns viuen ancorats en el passat, han trencat el seu prudent silenci, han expressat la seva tirada pels vells clixés i semblen obstinats a revifar les brases de la Rosa de foc revolucionària. Barcelona torna a ser la pàtria dels que amenacen l’ordre. En el remake d’aquella setmana de 1909, el decorat no és ja la crema d’esglésies ni les barricades, sinó l’agressió a diversos diputats i el bloqueig del Parlament per part d’alguns indignats dimecres passat. Per arrodonir el guió, no falta ni el culpable. Hi ha una sorprenent semblança entre la barba de Francesc Ferrer i Guàrdia i la d’Arcadi Oliveres. El primer va ser afusellat en ser considerat el cap visible d’unes barricades que mai va trepitjar, i al segon, president de Justícia i Pau, se l’amenaça des del Govern català amb una demanda si no retira aquestes paraules: “Em permeto dir, no perquè aquesta vegada tingui cap informació sinó perquè en actes anteriors s’havien produït situacions similars, que pot ser perfectament que una part d’aquesta violència [la qual es va produir davant del Parlament] hagi estat originada per agents policials vestits de paisà, perquè sé que en vegades anteriors s’havia produït “. És ben sabut que ni Ferrer i Guàrdia ni Arcadi Oliveres van estar presents allà on van succeir els enfrontaments, però la societat benpensant, amb la qual el llibertari mantenia pitjors relacions que el president de Justícia i Pau, ja ha sentenciat.

Ara, amb un Estat de dret a ple rendiment, estem assistint a la lapidació mediàtica, a la criminalització sense matisos de tot un moviment, que té arrels no només en una simple crisi econòmica, sinó en una crisi del sistema amb arguments de molt calat. Bona part de la ciutadania està d’acord que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, però opina que hi ha hagut un repartiment injust de responsabilitats. Espanya fa els deures que ordena Europa, seguint la recepta dels que Krugman denomina fanàtics del dolor, aquells capaços de sacrificar-ho tot a l’altar del sistema financer en perjudici de la majoria dels ciutadans, a l’espera que ens visiti la fada de la confiança en els mercats. Els governs fan els deures ordenats, adulteren els seus programes electorals i els resultats són imperceptibles quan no frustrants per a la societat. Es perverteix la política i es provoca una desconfiança preocupant en els partits, fins al punt que, opinadors a part, un sector gens menyspreable de la ciutadania no veu amb mals ulls l’injustificable assetjament i la violència exercida dimecres passat contra els representants de la sobirania popular en els accessos al Parlament. Vivim una crisi sistèmica i estem davant d’un moviment, el del 15-M, nou, horitzontal, sense caps visibles, que s’assembla a la multiplicitat abans expressada per l’anarquisme català. I això suposa molts registres. Amb tot, els violents del moviment a Barcelona haurien d’aprendre i prendre bona nota de la protesta cívica i pacífica de la resta dels seus companys o dels seus col·legues valencians, que tenen motius sobrats per estar superindignats. El dia que es van concentrar davant les Corts valencianes, a l’hemicicle van prendre possessió dels seus càrrecs 10 diputats imputats per corrupció i ajudats per un imparable vot popular.

A la capital catalana dimecres passat va sobrar violència i coacció i va faltar dispositiu policial. L’arribada de Mas i bona part del seu Govern en helicòpter al Parlament va ser l’expressió de la impotència i la prepotència de la política, sense reparar en despeses. Sembla que en el terreny de l’ordre públic, el conseller d’Interior, Felip Puig, no troba l’anhelada centralitat, davant d’una oposició muda. Amant del maniqueisme de manual, Puig prefereix reeditar la pugna entre “bons i dolents”, aquesta simplificació que tant li agradava al bisbe Torres i Bages durant la Setmana Tràgica i que tant preocupava al Joan Maragall de la Ciutat del Perdó. Si alguna cosa s’aprèn en democràcia és que a més del blanc i el negre hi ha infinits tons grisos.

El País