Sovintegen els comentaris que associen la figura política del president Rajoy a Don Tancredo, nom artístic de Tancredo López, torero valencià d’escassa fortuna, inventor d’una suerte en la que esperava la sortida del toro dempeus a sobre d’un objecte qualsevol i absolutament immòbil, amb robes còmiques i pintat de blanc, de manera que el toro no l’envestia per considerar-lo una estàtua. Potser per això, conegut l’últim episodi de la carrera del señor Rajoy, és a dir, la renúncia temporal i tàctica a proposar la seva investidura presidencial al Congrés, vaig pensar a definir la seva acció com una fugida – espantà per als taurins–; un fet que Rafael Gómez, el Gallo, va teoritzar així: “Quan veia que no podia dominar el toro, donava l’ espantá. Jo he estat sempre un home lògic. Estava davant del toro i veia que m’anava a agafar, perquè quan els toros agafen, avisen. Hi ha un pressentiment. I si saps que el toro t’agafarà, et quedaràs quiet davant d’ell? Per descomptat que no. I aquí rau el perquè de l’ espantá”.
Però Mariano Rajoy Brey és un home molt més complex que Rafael Gómez Ortega. El seu gest no ha estat només una espantá, que també, sinó quelcom molt més subtil i intencionat: deixar al següent torero –Pedro Sánchez– als peus dels cavalls, sobretot tenint en compte que és nou a la plaça i que té en contra, almenys, la meitat de la seva quadrilla, com és possible que es vegi aquest mateix dissabte a la plaça de toros del carrer Ferraz, on fins i tot pot ser que el convidin a tallar-se la coleta sense ni tan sols sortir a saludar a los medios. Els toreros de l’Escola Sevillana –i no només de Despeñaperros p’abajo– se la tenen jurada. I un tendido molt exigent de la plaça de Madrid ha deixat ferma constància –fins i tot en lletra impresa– de la seva oposició al concepte que Sánchez té de la lluita, procliu a torejar més amb la mà esquerra –cosa que considera natural– que amb la mà dreta.
Deixant els toros de banda, potser ha arribat el moment de parlar de coses i no de persones ni de partits. Al cap i a la fi, totes les persones sense excepció són fungibles; i els partits no passen de ser eines, més aviat desballestades però imprescindibles, per articular una democràcia representativa.
L’important és recordar: 1) Que la democràcia representativa té un requisit bàsic: no deixar fora una part important de la població, que no se senti representada. 2) Que aquesta desconfiança de part de la població envers la democràcia representativa pot donar-se a Espanya en qualsevol moment, perquè els costos de la crisi s’han repercutit bàsicament en els joves de classe mitjana i popular, en forma de reducció de salaris i d’inestabilitat laboral (mentre que els jubilats mantenen les seves pensions), un fet que ha generat un nombre gran de “no instal·lats” o “indignats”. 3) Que aquesta desafecció al sistema encara no s’ha produït a Espanya gràcies, no als vells partits, sinó als nous –Ciutadans i Podem–, que, en absorbir el vot jove, han fet possible, el 20 de desembre, un notable triomf de la democràcia. 4) Que, segons la lògica del sistema, el Partit Popular hauria de ser el primer a intentar formar govern, procurant a l’efecte els suports que són precisos a falta de majoria absoluta. 5) Que és molt greu –i revelador– que el Partit Popular sigui incapaç d’obtenir suport parlamentari, un suport que no pot ser exigit, ja que no hi ha cap obligació de proporcionar-l’hi; raó per la qual s’equivoca el senyor Rajoy en parlar de “frau” davant una segura derrota de la seva candidatura. 6) Que el PSOE i Podem aconsegueixin arribar –si hi arriben– a un acord amb suports externs és, en principi, una opció tan respectable com qualsevol altra, sempre que el seu acord es concreti en un programa ben definit, que no deixi marge ni a la improvisació ni als invents. 7) Que els líders de Podem fan malament a adoptar davant el PSOE una posició de perdonavides, de cap manera justificada per la seva trajectòria precedent, en la qual existeixen aspecte discutibles, ja que el seu mèrit principal rau a haver sabut alçar-se, com uns bons surfistes, sobre la cresta de la immensa onada de protesta social existent a Espanya de resultes de la crisi. 8) En resum: s’hauria de seguir l’ordre natural de les coses, de manera que accedeixin al govern d’Espanya aquelles forces polítiques que primer concertin un programa d’actuació segons un ordre de prioritats atent a les necessitats més peremptòries, i sense erosió significativa de la seguretat que exigeix el Déu laic del nostre temps: el mercat.
El destí ha posat el PSOE en la tessitura de decidir. És aquesta una greu opció que exigeix plantejar el problema en els seus justos termes. Perquè no es tracta d’escollir entre ser un palanganero del Partit Popular o un marit burlat per Podem, sinó de decidir –com el vell partit que és, amb una història honorable al seu darrere– quin és el projecte d’Espanya que vol dur a la pràctica en aquest moment, obtenint per això els suports precisos, vinguin d’on vinguin.
