He sentit a dir, fa uns dies, al locutor d’una ràdio espanyola amb veu tonant que el Partit dels Socialistes de Catalunya segueix perdut en el seu laberint, doncs un dia defensa el dret a decidir i al següent exigeix que el Govern català respecti la legalitat. És injust. El mateix dia, el president Rajoy va insistir en la seva tesi: “Llei i Estat de Dret”. És a dir, les institucions usades com barrera. I, la nit anterior, un exministre socialista -obert i de bon tarannà- em va repetir diverses vegades, durant un sopar, que la meva defensa del dret a decidir dins de la legalitat espanyola, com a única manera d’afrontar racionalment el problema català, mai seria acceptada per les forces polítiques espanyoles, tant a babord com a estribord, i no li va fer variar de criteri la meva insistència en que una cosa és el dret a decidir i una altra la independència, ja que jo -per posar l’exemple que tinc més a mà- defenso el dret a decidir però votaria no en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ni per aquestes. Així les coses, faig a continuació un recompte succint dels fets, tal com els veig:
1. La societat catalana està dividida en dos grups, que ni puc ni he de quantificar: els partidaris de la independència i els defensors de mantenir la unió amb Espanya. Les raons -identitàries, econòmiques o de qualsevol altra índole- ja no importen. Cada un té les seves i només és exigible el respecte a les de l’adversari.
2. És fals que totes les diferències es puguin resoldre mitjançant un acord. Hi ha ocasions en què el consens és impossible. Així succeeix avui a Catalunya respecte a la disjuntiva sí o no a la independència.
3. En tot Estat de Dret han d’existir instruments legals per resoldre els conflictes que no puguin solucionar mitjançant el diàleg. Aquestes vies són, en certs àmbits, els procediments judicials -que acaben amb una sentència vinculant per a tots-, i, en altres casos, les urnes -que donen un resultat igualment vinculant-.
4. En conseqüència, el contenciós fins avui irresoluble sobre la independència de Catalunya o la seva permanència dins Espanya tan sols podrà resoldre acudint al segon d’aquests mètodes, és a dir, a la consulta democràtica efectuada als ciutadans de Catalunya sobre quina és la seva voluntat al respecte. Ha arribat el moment de decidir.
5. D’aquí que l’admissió del dret a decidir (que no és sinó una forma edulcorada de referir-se al dret d’autodeterminació, raó per la qual jo he preferit des de fa anys parlar de “federalisme o autodeterminació”) sigui -al meu parer- la única sortida racional a un contenciós que s’enverina per moments i que, si no es dóna una sortida, acabarà per causar danys greus a tots, tant quantificables com no quantificables.
6. Dos distorsions pertorben l’admissió del dret a decidir. En primer lloc la provocada pels numantins de la unitat, que, tancats al recinte constitucional -esbiaixadament interpretat-, neguen la possibilitat de la consulta amb l’argument dogmàtic de que la sobirania resideix en tot el poble espanyol.
7. I, en segon terme, els entusiastes de la secessió, per als que dret a decidir equival a independència, com si no cabés votar en contra de la independència per les raons que plaguin a cadascú.
8. Ni una cosa ni l’altra. Primer, el dret a decidir dels catalans ve exigit pel principi democràtic que vertebra i informa nostra Constitució i té cabuda, per això, dins de la mateixa. I, segon, el dret a decidir atribueix a cada ciutadà la possibilitat d’optar segons les seves idees, creences i interessos, sense que hagi de donar explicacions a ningú.
9. Ara bé, tenint en compte que totes les interpretacions jurídiques són discutibles, i respectant l’opinió d’aquells per als quals la Constitució no admet actualment una consulta territorialitzada d’aquest abast, caldria incloure la possibilitat de referèndums consultius, convocats pels presidents de les comunitats autònomes, en la sempre ajornada reforma constitucional que ha de culminar el desenvolupament de l’Estat autonòmic en sentit federal.
10. Temps és ja que una Constitució espanyola pugui modificar-se en algun aspecte substancial, trencant així la tradició hispànica que les Constitucions no es reformen, sinó que es deroguen a la brava.
11. És evident que aquestes idees només mereixen menyspreu a la classe dirigent espanyola. L’última i tancada posició del PSOE al respecte és reveladora, en no acceptar l’equilibrada proposta del PSC.
12. Malgrat tot, la reivindicació del dret a decidir ha vingut per quedar-se. Tancar-li la porta és pitjor que una injustícia, és un error polític colossal, que només pot ser fruit de la ignorància, de la por o dels interessos.
13. Acabo. No és possible que tots els ciutadans espanyols comparteixin la ignorància, la por o els interessos dels seus dirigents. Han de ser conscients que estan a punt de cometre un error fatal. Per això aquest avís.
