Josep Xurigué: Aliances democràtiques davant la regressió en drets. 10 anys després del Fòrum: democràcia, capital i ciutat

Defenso la idea que cal bastir aliances locals en primer lloc, entre aquells qui volem condicions dignes i democràtiques de vida personal i col·lectiva.

Ho defenso atès que estem davant l’avenç de la mundialització liberal i la consegüent amenaça a la democràcia social, econòmica i política a barris i ciutats, i el fet que les grans ciutats són ara espai de desigualtats, on l’accés a drets com l’habitatge, la salut, l’alimentació no està garantit per a moltes persones i col·lectius, amb un mercat de treball en el que treballar no eximeix de la pobresa.

Crec que calen aquestes aliances no només polítiques, sinó socials i ciutadanes sobretot, fins i tot per sobre de la divisòria esquerra i dreta. Avui són necessaris pactes i aliances més amples entre aquells qui volem realment dignitat personal i col·lectiva i aquells qui no la volen, encara que no ho expressin així[1].

Per la Mercè de 2004 finalitzava el Fòrum de les Cultures. Comparativament als Jocs no va assolir els resultats esperats. No pretenc valorar els seus costos i beneficis urbanístics. Sabem la controvèrsia ocasionada pel desenvolupament de Diagonal Mar, d’una banda i la millora de La Mina i la Catalana, de l’altra[2]. Més aviat m’interessa la capacitat d’innovar i sobretot l’argument ideològic. Ferran Mascarell que en fou responsable de gestió i de continguts, deia ja llavors que les ciutats podien i havien de respondre a un capitalisme que ja es desbocava.

Ja dèiem aleshores que des de les ciutats calia respondre a la desigualtat cavalcant produïda pel capitalisme global. Les ciutats són escenari de les noves batalles entre grups socials. S’hi concentren les funcions de comandament mundial (Saskia Sassen) i a la vegada veiem com els moviments socials, els aturats, els desnonats, els joves i grups apartats del benestar s’hi rebel·len. Sassen expressa que la nova antítesi entre burgesia i proletariat es produeix ara a la ciutat, entre classes corporatives connectades amb el capital global i els fills de la classe mitjana, sense horitzó, els immigrants i d’altres moviments socials.

El combat a favor de la democràcia social, política i econòmica té cara urbana. I les conseqüències de desigualtat i pobresa també. Això en un context d’urbanització de la població, física, migratòria i sociològica, pel que fa a estils de vida. És, a més, als barris treballadors amb dèficits de tota mena a les metròpolis on es produeix el desaliniament de classe, i on els treballadors desesperançats voten les opcions populistes i extremistes.

La social-Demòcracia ha de renovar el seu programa per a les ciutats. I ha de ser un programa clarament demòcrata, al meu entendre. Que torni a buscar àmplies aliances. El reformisme no crec que estigui en crisi. Sinó el que és necessari, al meu entendre, és que aquells qui creiem en la demòcracia social, ampliem el camp de joc, tornem als moviments socials i a la societat civil organitzada si és que l’hem deixada, perquè en som.

Aroca expressa en el seu article, publicat en aquesta mateixa revista digital, la necessitat que els veïns i els barris de Barcelona responguin a la ciutat del capital. Sens dubte cal. Els jocs més interessants són els de suma positiva, els que tothom hi pot guanyar. Ho ha oblidat el capital, que s’ha desbocat. I l’esquerra que es fragmenta, i que vol ser una alternativa, al meu entendre no pot oblidar la necessitat d’un nou pacte, de noves aliances. El que està en joc és el contingut real i material de la vida democràtica, de ciutadania.

La Barcelona de Pasqual Maragall era de pacte, de suma positiva, de conciliació entres els interessos públics i privats, com ha dit l’arquitecte Josep Maria Montaner. En un altre context, és clar. Però hi ha idees, valors i sentiments que són troncals.

Tot i que l’ofensiva del capital destrueix l’Estat de Benestar, la classe mitjana (base electoral de la social-Democràcia) i fragmenta els grups socials, cal mirar de bastir acords, diàleg, amb la intel·ligència del qui sap “que qui tot ho vol, tot ho perd”,i del qui ho està perdent tot, i és en situació de debilitat, ha d’anar recuperant pas a pas, raó a raó, aliat a aliat el camí de la dignitat.

Fer ciutats capital, és diferent de fer ciutats només des del capital. Piketty, entrevistat en aquesta mateixa revista digital, ja ens adverteix que una concentració excessiva de la riquesa amenaça el desenvolupament futur. Avui és capital tornar a fer ciutat democràtica, per reconstruir la societat.

El Fòrum no va ser un èxit. Però hi ha havia una idea de futur. I la capacitat de Barcelona d’arriscar i innovar. La ciutat podia i volia ser un laboratori per resistir la mundialització desbocada d’orientació capitalista. La idea és més vigent que mai. Més necessària que mai.

Ens calen molts Diàlegs, un dels tresors que guardem del Fòrum. Diàlegs que ens portin a acords. El reformisme no és el passat i destruir el vell i construir el nou, el futur. En canvi, ens calen noves actituds, valors i imaginació. I fermesa en què les condicions de vida dignes socials i col·lectives no són negociables. Quan el col·lectiu, són les ciutats i és també el món, cal també un debat i una acció internacional urbana[3].

El capital és invertir en educació, cultivar el talent, estimular el sentit crític de la ciutadania, vetllar per l’associacionisme, enfortir tot allò que reforça la democràcia. Reformar el sistema electoral perquè els partits polítics siguin més democràtics. Guanyar en qualitat democràtica:

Els canvis i la sortida de les crisis començarà amb una ona de canvis des del món municipal i les ciutats, protagonitzats per la ciutadania?

La responsabilitat dels partits polítics en llegir-ho, acompanyar-ho i oferir respostes i eines noves és ara molt gran. I comença ben a prop i ben aviat. De fet ja ha començat.

@josepxurigue