En alguns països europeus hi ha convocada una vaga d’immigrants, amb l’objectiu de demostrar que sense ells l’economia es pararia. És a dir, que són imprescindibles. L’important no és la mobilització en si, sinó el que significa: els immigrants demanen reconeixement, que és el punt de partida mínim per poder parlar de convivència. Per això són tan nefastes expressions com “A Catalunya no hi cabem tots”, que tornen cada vegada que s’acosten unes eleccions. Una paraula inclusiva-tots, els que som aquí-es converteix en exclusiva-alguns sobren. Qui sobren? Aquells a qui es nega reconeixement.
La principal tasca de les societats actuals és l’aprenentatge de viure junts gent diferent. És una saludable necessitat. Necessitat, perquè les societats homogènies, que hem cregut que eren les nostres, contra tota evidència, ja no tornaran mai més, ni tan sols com aparença. Per tant, cal aprendre a viure en contextos més complexos, en què, com a mínim, durant el període d’aprenentatge, s’haurà de negociar permanentment per defensar els espais de convivència. Saludable, perquè anem a descobrir que les diferències són menys grans del que sembla, sobretot si som capaços de buscar acords en defensar-nos conjuntament del mal -utilitzant el mecanisme més eficient contra l’abús de poder, la democràcia- en comptes de comprometre’ns a lluitar pel bé. Per a això, el primer que cal detectar, conjuntament, són els problemes que ens perjudiquen a tots. Aquesta em sembla que és la via escollida per l’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda. Hi ha dos tipus de polítics: els que diuen el que han de dir i els que diuen el que creuen que la gent vol sentir. Per desgràcia, sovint, guanyen aquests perquè en política l’única avaluació que compta són els resultats electorals. Però, a la llarga, s’acaba sabent qui va parlar amb responsabilitat i qui es va corrompre a si mateix dient no el que creia que havia de dir, sinó el que pensava que la gent volia sentir.
En el segle XVI, precisament coincidint en el temps amb la primera il·lustració europea, la de Maquiavel, Montaigne i La Boètie, per l’emperador mogol Akbar de l’Índia, com explica Amartya Sen, “la recerca de la raó (en lloc del que ell anomenava “la terra fangosa de la tradició”) era el camí per afrontar els problemes de conducta i els reptes de construir una societat justa”. Cal començar a entendre que Occident no té el monopoli de la modernitat. I acabar amb el tòpic que habita en el substrat del “no hi cabem tots”: no tots mereixen el mateix reconeixement.
Salt és un veritable laboratori per a l’aprenentatge de viure junts, un petit contenidor de tots els problemes del món. L’alcaldessa de Salt busca que la gent parli. Per aquí es comença. Per descomptat, en parlar s’han produït diferències i polèmiques entre i dins dels diversos col·lectius. El proper pas és que els joves nouvinguts vagin descobrint que tenen més en comú amb la gent de la seva edat que porta temps aquí, que amb alguns dels seus grans. I que es vagin trenant les relacions que fan a una societat forta: les que no es guien per criteris ètnics o identitaris simples (religió, origen, etc.), sinó per les lliures opcions personals. Aquest és un procés llarg, dificultat òbviament per les circumstàncies econòmiques, en que molts dels protagonistes es veuen en el tràngol de l’atur. Per això, és bo que es vagi construint acords amb objectius comuns: per exemple, que la delinqüència és un problema per a tots, els nous i els vells, com han proclamat aquests dies algunes associacions d’immigrants. Però, per això, és necessària la reciprocitat: que estiguem tots d’acord que la discriminació i el racisme són inacceptables, i que una persona no pot ser interpolada reiteradament si els únics indicis que hi ha contra ella és que és jove i d’un altre color o d’altres faccions. És un treball més laboriós. Però cal saber que no tot es resol augmentant el nombre de policies o modificant per enèsima vegada el codi penal, que va camí de convertir Espanya en el país amb la legislació més dura d’Occident. La convivència no millora fomentant l’odi -assenyalant la maldat intrínseca dels il·legals- sinó comprometent a tots, a través del reconeixement, en les solucions. És a dir, parlant de problemes socials, que concerneixen a tots, i no de problemes d’immigració que és la manera d’assenyalar d’entrada els culpables, els que sobren, per al qual diu que no hi cabem tots.
