En política qui aconsegueix imposar la primera interpretació d’un esdeveniment adquireix avantatge. La nit electoral catalana dos vectors, la frustració del nacionalisme convergent per un fracàs inesperat i la satisfacció del Govern espanyol en veure com s’estavellava el soci que els havia traït, es van sumar per crear la sensació que el procés sobiranista català s’havia estavellat. Si a això sumem el factor sorpresa, per uns resultats que ningú esperava, s’entén que la sensació de derrota dominés l’escena. Derrota, de qui?
Passats 15 dies, les sensacions van deixant pas a les realitats. I les coses es van aclarint. Hi va haver derrota, sí, però no de l’independentisme, sinó del president Mas i la seva equivocada estratègia. Per això Esquerra té més poder que abans. S’ha escrit molt sobre la pèrdua de sentit de la realitat que pateixen els polítics quan arriben les recompenses supremes, sobre com i de quina manera la preocupació per passar a la història afecta la seva racionalitat, i sobre la necessitat irrefrenable que senten de matar el pare que els va ungir com successors. Artur Mas ha comès massa errors de percepció. En arribar va ser la seva fredor tecnocràtica la qual el va trair. Es va presentar com a campió de les retallades amb una altivesa que, quan aquestes van començar a afectar la vida quotidiana de les persones, li va guanyar una imatge d’insensibilitat amb la ciutadania. Després va sentir la crida de la història i es va transformar en la inesperada figura de conductor d’un poble. Ell mateix es va posar el llistó tan alt que un resultat, que, en context de crisi i retallades, hagués estat acceptable, es va convertir en un fracàs.
El seu error estratègic va ser quàdruple. De càlcul: de la puixança del moviment social per la independència, expressada l’11-S, va deduir precipitadament que la societat catalana volia emprendre ja un procés accelerat cap a la independència. D’estratègia: va creure que podia monopolitzar el moviment sobiranista i que una dinàmica de vot útil el portaria enlaire a la majoria absoluta. D’actitud: va assumir un paper messiànic que contrasta amb la sensibilitat d’un país tímid i aviciat i va generar desconfiança a uns i vertigen a altres. D’avaluació: va creure que amb la seva sobreactuació podria fer oblidar les polítiques d’austeritat, i un cop més s’ha demostrat que la realitat és molt tossuda.
Artur Mas ha perdut la seva aposta. I els que l’alçaren amb adhesions incondicionals i vots prestats han perdut amb ell. Un cop més s’ha demostrat la desconnexió entre les elits i la societat. Però les dades demostren que el sobiranisme no ha perdut. És cert que tradicionalment aquests processos han recorregut a un lideratge fort i que no tenir-lo pot restar capacitat i cohesió. Però també és cert que, en una societat democràtica, un procés llarg, que ha de donar cabuda a tot el país, pot perfectament tenir diversos caps visibles. Potser la millor notícia per l’independentisme és que una alta participació electoral (pròpia d’unes eleccions generals) no ha afectat en absolut la relació de forces: el sobiranisme continua sent majoritari i l’unionisme s’ha afirmat com minoria, però no ha progressat.
Mentre Artur Mas lluita per sortir de l’atordiment i Oriol Junqueras pren la iniciativa, el Govern espanyol sembla treballar per tornar l’ànim al president català. Tenia dues opcions: atrapar un Mas feble en la teranyina d’algunes propostes de reforma constitucional difícils de rebutjar, i així guanyar uns quants anys més, o jugar la carta de la confrontació. Rajoy es nega a les reformes i llança les seves forces de xoc perquè s’enredin: aquí hi ha el ministre Wert donant on més fa mal a Catalunya -l’educació i la llengua-, aquí està Cospedal mostrant-se amb el president, com ara els ministres econòmics amenaçant i restant poder autonòmic, aquí hi ha una estratègia que sembla buscar la venjança fomentant la divisió de la societat catalana.
Passades les emocions de la batalla electoral, Espanya s’equivoca si creu que amb el fracàs d’Artur Mas ha guanyat la guerra. El Govern espanyol pot sentir alleujament passatger, perquè la pressió momentàniament ha disminuït. Però, substancialment, no ha canviat. Segueixo pensant, i sento repetir-me, que l’única via de veritable enteniment és el reconeixement mutu. I aquest passa pel referèndum, que significa reemplaçar la tolerància, l’acceptació graciosa de certes singularitats, pel reconeixement, és a dir, el tracte de tu a tu. Però això requereix una grandesa democràtica impròpia de la dreta espanyola.
