Pere Navarro quedarà com el primer secretari del PSC sota el mandat del qual es va trencar el pacte fundacional del partit, entre el socialisme d’arrel catalanista i el socialisme català dependent del PSOE. L’aliança fundacional va donar al PSC el Govern de les principals ciutats catalanes, la presidència de la Generalitat en aliança amb la resta de l’esquerra, i un gran pes institucional al país, i al PSOE àmplies majories de Govern a Espanya.
Quan, el 2003, el PSC va arribar a la presidència de la Generalitat, és a dir, quan va acumular el màxim poder mai somiat, va entrar en una erosió que l’ha portat a la decadència i a l’actual ruptura. Paradoxalment al final del pujolisme va ser el principi de la fi del PSC. El PSC era l’alteritat imprescindible per al bon funcionament del peculiar paradigma de poder que va regir Catalunya durant més de dues dècades. El país ha passat pàgina d’aquell període i el PSC ha perdut el seu lloc.
El lideratge de Maragall va donar al PSC un discurs amb el qual disputar l’hegemonia al nacionalisme de Pujol des d’un catalanisme d’esquerres obert i modernitzador del país. Maragall va intuir el canvi de paradigma i apostar per la reforma de l’Estatut i l’aliança amb Esquerra. El fracàs del procés estatutari va posar en evidència els límits de l’Estat autonòmic i va marcar una ruptura en la relació entre Catalunya i Espanya.
Quan el PSC, a partir del 2011, va perdre poder a borbolls es va veure que el rei estava nu. El PSOE va entrar, per la seva banda, en un procés d’elaboració del dol que dos anys després encara no s’ha completat. El PSC, en comptes d’aprofitar la debilitat del seu soci, ha optat per plegar-se al PSOE per salvar el poc poder que li queda i esperar temps millors.
Forma part de les senyes d’identitat del PSC un partit diferent del PSOE, cosa que no vol dir ni contrari, ni enemic, simplement diferent en la seva relació de germanor orgànica.En renunciar a aquesta diferència el PSC renúncia a si mateix. En conseqüència, en comptes de parlar de política i d’idees, es parla de disciplina, de lleialtats i traïcions, d’expulsions i d’obediència, símptoma inequívoc de decadència d’una organització. “Si no comparteixes el que diu el partit, el problema el tens tu, no el partit”, ha dit l’alcalde Balmón.O sigui el partit sempre té raó, essència del leninisme. Un reduït nucli dirigent basat en el poder local de l’entorn metropolità imposa la seva llei al partit, mentre els votants es fuguen en totes direccions i les pèrdues de militants són constants. Catalunya inicia un període en què és imprescindible la configuració d’una esquerra autònoma forta. El PSC ha renunciat. Als diputats i dirigents crítics correspon suplir aquesta renúncia. Potser en el Grup Mixt del Parlament hi hagi una plataforma per a aquesta batalla. Com pot ser-hi en les primàries de Barcelona, que algunes veus renovadores veuen com l’última frontera per salvar el PSC.
El PSC pot no ser partidari de la independència, com molts ciutadans d’aquest país, però no pot estar-hi radicalment en contra. I un partit d’esquerres hauria de tenir curiositat per un moviment social com l’independentista, en temps en què gairebé res no es mou. Però el PSC se suma als que posen tota mena d’obstacles perquè els catalans expressin les seves intencions, en contra fins i tot del seu programa electoral. I no comprèn que, en el terreny de la confrontació, PP i Ciutadans sempre el guanyaran perquè els primers des d’Espanya i els segons des de Catalunya són els que representen el no genuïnament.
Una posició de respecte a la independència i no de rebuig frontal és la que li donaria una veu pròpia, que és el que semblava que buscaven amb la seva aposta ja oblidada pel referèndum. Alineant-se amb el no patriòtic té totes les de perdre. Si el seu argument és evitar el frontisme, si la seva posició és atraure el no a la independència a sectors catalanistes en estat dubitatiu, el pitjor que pot fer és alinear-se amb els que han decidit convertir el problema en una batalla frontal del nacionalisme espanyol contra el nacionalisme català. I creure les seves mentides: per exemple, que tot és culpa de Mas i del nacionalisme conservador, com si el moviment social no existís.
Des que l’ego de Pere Navarro va quedar seduït per les galanteries d’un veterà com Alfredo Pérez Rubalcaba i va assumir que mai més tornaria a cometre el pecat mortal de votar diferent del PSOE, cada vegada que el bloc del no o el bloc del referèndum avancen en les seves línies, el PSC es queda en fora de joc. Davant la pèrdua d’identitat, impotent per desenvolupar un discurs propi per i per a Catalunya, des dels interessos particulars de la seva burocràcia abstreta ha optat per l’autoritarisme de les sancions i per protegir-a l’ombra del PSOE. I allà, en els temps actuals, fa molt de fred.
