En els últims dies de la setmana passada van competir en les portades dels mitjans tres notícies majúscules. La fi de les activitats violentes d’ETA, la mort de Gaddafi i les noves mesures europees contra la crisi financera. Els mitjans les van tractar per l’ordre en que jo les he citat. I no obstant això, els acords que tanquin els líders europeus aquests dies tindran més conseqüències en les nostres vides quotidianes que les dues anteriors. Que els bancs hagin de recapitalitzar més, que el diner privat carregui amb una part de la lleva del deute grec i que es prenguin mesures específiques per protegir a Itàlia i Espanya no són temes menors. Les dues primeres notícies eren concretes i marcaven fites històriques des d’un punt de vista simbòlic, encara que el final d’ETA i del règim libi ja es donessin per descomptats: ETA no tornarà a matar, Gaddafi ha mort. La tercera es movia en el terreny de les imprecisions, els rumors i la manca de concreció. Una cosa, d’altra banda, proverbial quan es tracta d’Europa. Sent això cert, crec que l’interès més gran de les dues primeres notícies és que concerneixen a la mort i a la barbàrie, de manera que interpel·len directament a la consciència moral dels ciutadans.
Si la moral té a veure amb els criteris de les persones a l’hora de prendre decisions, la crisi va ser possible perquè moltes persones van prendre decisions que beneficiaven a una minoria i perjudicaven a una gran majoria, amb plena consciència. Es van negar a prendre seriosament les consideracions que els advertien del desastre esdevenidor. I els més espavilats van completar beneficis venent en vigílies de l’esclat. Però s’ha imposat una lectura economicista de la crisi, que no reconeix errors personals i que parteix de l’interessat i infamant principi que tots vivim per sobre de les nostres possibilitats. Culpar a tothom perquè ningú sigui responsable.
L’economicisme ha fet estralls en la configuració de l’horitzó ideològic contemporani. Tant criticar el principi de determinació econòmica en última instància que va divulgar el marxisme i ara resulta que vivim envoltats d’un discurs que ens presenta la crisi com una cosa inexorable -una astúcia de la raó, dirien els més cínics- i es pretén que la seva sortida respongui només a criteris presumptament tècnics, no polítics. Com si ja haguéssim arribat a la fase final de la història, en què, segons Marx, la política deixaria pas a l’administració de les coses.
En el seu llibre La torre de l’arrogància, Xose Carlos Arias i Antón Costas diuen que del cicle d’hegemonia conservadora que s’inicia en la dècada de 1980 i que culmina amb la crisi s’han d’oblidar per sempre dos principis: el de la plena racionalitat dels mercats i el de la perversió intrínseca de la política. Cal oblidar-los perquè són falsos.
La presumpta racionalitat dels mercats és una font d’error i d’ignorància perquè oblida la complexitat de l’economia humana del desig i deixa de banda els components culturals i morals, que també existeixen. Per això és nihilista aquesta crisi. Hi ha un doble error en aquesta idea: creure que els actors econòmics es comporten racionalment i creure que el racional és optimitzar el màxim interès en benefici estrictament propi. Visitant, a Londres, una exposició sobre La mort del postmodernisme, em costava creure que no ens haguéssim adonat abans que estàvem embolicats per una cultura de la bombolla, de l’aparença, de l’ornamentació, d’utopia de fi de la història, que és perfectament coherent amb la letal lleugeresa de l’economicisme regnant.
El desprestigi sistemàtic de la política ha estat el complement ideològic per al saqueig de la societat que, ara sí, paguem tots. A aquesta cultura pertany la grotesca figura dels gestors independents, com si dependre del poder polític fos un estigma i dependre dels diners fos un mèrit. De la política a la tecnocràcia ens hem ficat en un gran fangar en el qual els límits entre el poder polític i els diners cada vegada són menys clars. Cal defensar la política per sostenir la democràcia, perquè quan els polítics reporten als mercats i no als ciutadans, alguna cosa falla. Per això el que es decideixi a Brussel·les és d’importància capital. Per l’impacte de les mesures que es prenguin sobre el nostre dia a dia, però també perquè és una oportunitat perquè la política comenci a recuperar el comandament. Política democràtica o caos, aquesta és la disjuntiva.
