El president del Govern havia dit que ell només mouria fitxa quan el president de la Generalitat donés passos significatius en relació amb el procés sobiranista. Mas ja ho ha fet, ara li toca a Rajoy. Quatre partits catalans, CiU, Esquerra, ICV i Cup, que sumen una àmplia majoria parlamentària i que representen un espectre ideològic que va des del nacionalisme conservador fins a l’extrema esquerra independentista, han anunciat pregunta i data del referèndum. Les discrepàncies sobre la qüestió havien enrarit l’ambient. La manca d’avenços polítics havia desplaçat l’atenció mediàtica cap a fets col·laterals com el congrés d’historiadors Espanya contra Catalunya i amenaçava amb una lluita ideològica poc exemplaritzant. Tot d’una, l’anunci de l’acord sobre el referèndum ha tornat la política al primer pla.
La sorpresa ha vingut de la doble pregunta o pregunta en branca: vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, l’elector tindrà una segona opció: vol que sigui un Estat independent? Es podria pensar que la intenció és garantista: assegurar que no hi ha ambigüitat en el vot per la independència. La realitat és que Esquerra ha d’acceptar en nom del consens una fórmula que no és clara ni binària com ha defensat sempre. La pressió d’Unió i d’Iniciativa ha tingut èxit. Hi ha qui sospita que Convergència ha vist en la doble pregunta una via d’escapament al procés independentista? Molt probablement, la clau de l’acord és una altra: s’ha pensat en l’acumulació de capital polític, no en el referèndum que se sospita que mai serà autoritzat. En qualsevol cas, el PSC queda en una incòmoda tessitura: la condició per incorporar-se al referèndum -que no fos només per la independència- s’ha complert. Si es manté al marge, s’alinea definitivament amb PP i Ciutadans.
Rajoy té una proposta sobre la taula. Es dóna per suposat que la rebutjarà. L’acord tanca una etapa, la de les discussions prèvies entre els partits catalans, però no canvia significativament les expectatives. L’enunciat de pregunta i data generarà un gran enrenou en la política espanyola i alta tensió mediàtica, però no variarà el full de ruta: no al referèndum, no a la consulta, per part del Govern espanyol, i eleccions anticipades a Catalunya al final del camí. No obstant això, és indubtable que la pregunta formulada obre camp al Govern espanyol. Perquè el diferencial entre el primer si, el del canvi en la relació amb Espanya, i el segon sí, la independència, serà decisiu. I si és favorable al primer, el referèndum obriria la via de la negociació d’un nou pacte constitucional, la tercera via que ningú ha estat capaç de proposar fins ara. Però la por i la ceguesa dels polítics que decideixen a Madrid fan que el referèndum sigui improbable. La pregunta ofereix una opció a Rajoy i Rubalcaba que no sabran aprofitar per raons de principis: el nacionalisme espanyol també enfosqueix la ment.
