Des de les vuit de la nit de diumenge l’establishment polític europeu i la majoria dels mitjans de comunicació es van afanyar a declarar un gran triomf de l’euro i de les polítiques d’austeritat a Grècia. Les elits saben que en política és més important el que semblen els esdeveniments que el que són. I es tractava, per tant, d’aconseguir des del primer moment que s’imposés la idea d’un èxit de l’ordre establert, encara que fos a costa de forçar sensiblement les dades que oferia la realitat.
Què ha passat a Grècia? Que els partits que defensen obertament l’acord de rescat amb Europa, els dos partits sistèmics que s’han repartit el poder en els últims 40 anys i que són responsables principals de l’actual estat de les coses, sumen el 42% dels vots. Que la majoria dels grecs han votat contra el rescat. I que el partit d’esquerra Syriza, exponent de la reacció crítica davant la Unió Europea, ha guanyat 10 punts respecte al mes de maig, col·locant-se en un 27%.
La legislació grega, com passa en gairebé totes les europees, és conservadora, de manera que privilegia l’estabilitat enfront de la representació democràtica. Com ho fa? Atorgant 50 escons de regal al partit que arriba primer: Nova Democràcia, en aquest cas. És aquest exercici de màgia comptable el que converteix la minoria electoral a favor del rescat en majoria parlamentària. Aquest és el gran èxit que celebra Europa. Després d’un mes en què els dirigents polítics i els mitjans de comunicació especialment alemanys han vulnerat totes les normes del respecte als ciutadans d’un altre país amb una penosa campanya d’amenaces i pressions sobre els grecs, Europa celebra, sense cap rubor, que ha guanyat un dels polítics que millor representa la corrupció del sistema grec, Andonis Samaras. Per això, resulta ofensiu haver de sentir que a Grècia ha guanyat Europa. Aquest és l’eslògan que avui toca repetir. Trista Europa. Un engany, com tants altres, condemnat a durar tres dies, perquè la realitat és tossuda i sempre acaba emergint per alguna escletxa. Ni Tsipras és un boig, com s’han permès dir alguns amb arrogància imperial, ni Samaras és la solució de res. A l’inrevés, fa anys que forma part del problema. Però els que manen a Europa només veuen el que els convé. En el mirall grec les elits europees s’han retratat.
Acaba de publicar-se Política per apolítics, un llibre del departament de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona que analitza els tòpics sobre la política i el seu descrèdit. El que ha passat en l’últim mes al voltant de Grècia és un exemple de com una part substancial dels polítics treballen sense desmai pel desprestigi de la política. Amb l’aplicada col·laboració de bona part del poder econòmic i mediàtic. Res fa tant mal a la política com tractar els ciutadans com a nens, com a persones ignorants incapaços de decidir el seu destí si no els porten de la mà els il·luminats dirigents que ens governen. I això és el que hem vist a Grècia, des que, al mes de maig, les eleccions van donar un resultat que no corresponia a les expectatives europees.
És veritat que, sovint, s’emeten judicis injustos amb els polítics. És veritat que la seva imatge està sempre molt exposada per tres raons: perquè la crítica és la base d’una democràcia veritable (per tant, han d’estar sempre en posició de visibilitat), perquè les bones notícies no acostumen a ser notícia i sabem d’ells pels errors que cometen més que pels seus encerts, i perquè la societat ha atorgat al polític el paper de boc expiatori social. I en aquestes circumstàncies és fàcil l’amalgama: tots són iguals, tots són corruptes, no són de fiar, només els interessa el seu, han segrestat la política, no els importen els problemes de la gent, i un llarg etcètera de llocs comuns que mereixerien molts matisos. Però és cert que el que ofereixen els polítics avui no afavoreix en absolut el clima de responsabilitats compartides que permet parlar amb propietat de democràcia. El menyspreu absolut per la veritat, la impunitat amb que es desentenen de les seves pròpies promeses, la sensació d’una agenda paral·lela que res té a veure amb les prioritats de la ciutadania, la cultura de casta tancada i el desdeny amb els ciutadans, fan de la política avui una activitat antipàtica i llunyana. I s’estén la idea que la democràcia està segrestada per unes elits polítiques i econòmiques que només volen els ciutadans com comparses.
Un comentari