La justícia com a prioritat. Tant en el discurs de la victòria electoral com durant la campanya, François Hollande ha reiterat que la justícia és la seva preocupació principal, fins al punt d’afirmar que sobre aquesta qüestió serà jutjat al final del seu mandat. Sigui un recurs de campanya o una aspiració sincera, em sembla extraordinàriament important que, en una circumstància com l’actual, es posi la qüestió de la justícia en primer pla. Amb tota fredor, s’estan desenvolupant a Europa unes polítiques d’austeritat que provoquen injustícies flagrants. Ningú aixeca la veu contra elles. Tot al contrari, cal demanar perdó per parlar de desigualtats, de pobresa, d’exclusió o de marginació, perquè, si algú gosa donar visibilitat a aquestes realitats, immediatament és acusat de demagog o de populista. I no obstant això, quina és la funció de la política: disputar el títol mundial de l’austeritat, sense reparar en les conseqüències perquè quan es competeix només compta la dimensió de les retallades, o ocupar-se del benestar de les persones? Diu Amartya Sen que l’eliminació de la injustícia manifesta és el veritable principi de la justícia. Celebro que el futur president de França enarbori aquesta bandera. La pressió dels mercats financers i el recurs a la ideologia econòmica per a la legitimació dels governs han posat la política cap a baix. Cal tornar a posar-la de peu. L’apel·lació a la justícia és una manera de denunciar aquesta inversió que amenaça a la democràcia.
Les eleccions gregues ens col·loquen davant d’una altra qüestió que els discursos oficials volen que passi desapercebuda: que la situació econòmica i les polítiques que se li apliquen estan posant en alt risc la democràcia. A mesura que la injustícia flagrant creix, que el menyspreu per les persones, disfressat amb el discurs “no hi ha alternativa” augmenta, la democràcia entra en zona de perill. És inevitable recordar la ceguesa dels partits dels anys trenta que va conduir al desastre, per obstinar-se a unes polítiques que no feien sinó augmentar la desesperació de la gent, sense voler veure les amenaces que creixien sense parar. A Grècia, els partits sistèmics, que han governat en alternança al país des del final de la dictadura, s’han enfonsat. Nova Democràcia, que ha guanyat amb menys del 20% dels vots, i el Pasok sumaven el 2009 el 78%, ara tot just superen el 30%. El front d’esquerres antirrescat, Syriza, es situa per davant dels socialdemòcrates. Europa ja ha dit que o governa la coalició delegada dels rescatadors o s’acabaran les ajudes. De què serveixen llavors les eleccions? Papandreu va voler sotmetre la intervenció de Grècia al vot popular: el van fer dimitir. Ara queda terminantment prohibit que el resultat de les eleccions signifiqui un canvi de política. Per descomptat no es pot al·legar sorpresa si la pròxima vegada els extrems creixen encara més. L’avís de Grècia és contundent. Només pot negar el que consideri que determinades estratègies econòmiques estan per sobre de les institucions democràtiques.
L’elecció d’Hollande és una espurna dins de la monotonia asfixiant en què es mou Europa. Hollande pot pensar que juga amb l’avantatge que ningú espera miracles. I és cert. Però s’esperen canvis raonables i aquests, sovint, són els més difícils d’aconseguir. Les polítiques d’austeritat han portat a un sense sentit tan extrem, a un patiment tan difícil de justificar, que estava en l’ambient la necessitat de suavitzar-les en benefici del creixement. En aquest sentit, Hollande arriba en el moment oportú. Ara falta trobar els camins i les complicitats. Arribaran des d’aquí? A Catalunya, tenim un Govern amb poders limitats decidit a construir una identitat com a primer de la classe en la carrera de l’austeritat. El Govern espanyol ha fet de les polítiques d’austeritat una ideologia. Tenen la cintura suficient per adaptar tan fonamentals principis a la realitat i comprendre els beneficis d’aconseguir millors terminis per a l’estabilitat fiscal? La sectària nota oficial amb la que el PP va respondre a l’elecció d’Hollande, en què Sarkozy era més protagonista que el nou president, fa pensar el pitjor. En comptes de buscar aliances per contrarestar el poder d’Angela Merkel, és molt probable que Rajoy s’ofereixi per substituir Sarkozy en el paper de portador de les maletes de la cancellera alemanya. El mateix que va fer, en el seu moment, Aznar amb Bush. A la dreta espanyola li va dividir Europa.
