Pablo Iglesias, després de passar per la Moncloa, s’ha desentès de la resposta frontista al sobiranisme català, propiciada per una trucada de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy i que ara el president intenta capitalitzar enmig de les turbulències pròpies de la campanya electoral. El frontisme és el reconeixement d’un fracàs: la incapacitat de guanyar a les urnes a l’independentisme. I serveix per camuflar, darrere de la defensa de la llei i de la Constitució, la debilitat dels partits espanyols a Catalunya.
Els primers passos d’aquesta unitat d’acció només han fet que confirmar aquesta impotència. A l’hora de presentar recursos al Constitucional, el bloc unionista català ha quedat reduït a tres partits PP, Ciutadans i PSC, deixant almenys en dubte els càlculs que parlaven de derrota electoral de l’independentisme.
El frontisme farà un pas endavant la setmana vinent. Dilluns el Parlament català aprovarà la declaració d’inici del procés de desconnexió, carregada amb promeses de desobediència al Constitucional i a la legalitat espanyola, que no contribuirà precisament a reforçar i ampliar les bases de l’independentisme i que té tots els números per convertir-se en un factor nou de frustració, per impossibilitat de compliment de les expectatives generades.
La declaració del Parlament té un triple objectiu: reafirmar la continuïtat del procés sobiranista davant les institucions de l’Estat i davant un electorat en plena ressaca postelectoral; mantenir l’estratègia –d’eficàcia discutible– d’acceleració permanent; i donar satisfacció a les exigències de la CUP per a la investidura de president (encara que, de moment, a canvi de res). Ateses les relacions de forces, més que un document susceptible d’efectes jurídics, és una provocació. De jove, al PSUC, vaig aprendre una cosa de gran utilitat per a la vida: no cal caure mai en les provocacions.
És fàcil anticipar que el Govern recorrerà la declaració al Constitucional, amb el suport incondicional del PSOE i de Ciutadans. Que aquest la suspendrà, amb plausibles raons jurídiques. I que el frontisme en comptes de buscar una sortida política dispararà l’artilleria dialèctica de la intransigència a l’imperi de la llei. La resposta catalana dependrà de com s’aclareixi l’aldarull que està impedint la formació de Govern a Catalunya. Un dels problemes de les estratègies frontistes, en aquest cas la del sobiranisme català, és que forma aliances molt transversals i tard o d’hora les contradiccions emergeixen. Els frontistes espanyols haurien de tenir-ho en compte. I sorprèn que en la seva inacció política siguin fins i tot incapaços d’aprofitar la confusió que viu l’independentisme. L’obsessió per carregar-se Mas, convençuts erròniament que sense ell s’acabarà el problema, els impedeix qualsevol estratègia desactivadora.
El frontisme es desautoritza a si mateix en la mesura en què es justifica amb els mateixos arguments que critica el seu homòleg sobiranista català. La raó patriòtica: els valors superiors de la unitat de la pàtria mil·lenària, com diu sovint Rajoy, que estan per sobre de qualsevol altra qüestió. I per a això se sacralitza la Constitució i es renuncia a l’acció política per la judicial, en una manifesta disfunció del sistema. El debat sobiranista, diuen, impedeix que a Catalunya es discuteixi dels problemes de la gent. És el mateix que ocorre a Espanya amb el frontisme, malgrat que en l’escala dels problemes que preocupen els espanyols, segons el CIS, el sobiranisme ocupa el desè lloc.
Diuen que no es pot negociar amb els nacionalistes, perquè es basen en el principi que “som diferents”, però no se’ls ofereix una altra sortida que la confirmació de la diferència: si no renuncieu als vostres propòsits, no hi ha res a parlar. No seria millor començar parlant per poder acabar renunciant (uns i altres)? Si no es pot negociar, què queda? Negar el reconeixement al 48% dels catalans que han votat per la independència i deixar-los fora del joc polític? El frontisme no resol, agreuja, perquè accepta la dialèctica de pàtria contra pàtria que ofereix el sector nacionalista del sobiranisme (que no és tot, ni de bon tros, per més que el frontisme, tant el català com l’espanyol, no ho entengui). Pablo Iglesias predica en solitari la via del referèndum (un exemple de renúncia realista per les dues parts). La sensatesa és a l’esquerra.
