S’ha escrit moltes vegades i de diverses maneres: l’art de la política consisteix a parlar en nom d’una comunitat o d’un sector social ampli i ser creïble. És a dir, ser reconegut com a tal portaveu. Per molt que apel·li a noves formes de fer política, de moment l’hegemonia continua passant per aconseguir que una majoria es reconegui en un discurs representatiu i en el seu portador.
La novetat de la política actual és que cada vegada resulta més difícil fer-se amb aquest reconeixement. Per diverses raons: perquè el discurs polític s’ha deixat eclipsar pel discurs econòmic i s’ha sotmès a ell, abandonant una cosa tan bàsica com és la idea de projecte polític, perquè la pesta de la corrupció, en uns temps d’hegemonia absoluta dels diners en què tot tenia un preu (tot era susceptible de ser comprat) ha restat credibilitat a la política, i perquè vivim temps de mutació en l’estructura social i política que han deixat obsolets alguns plantejaments sense que els partits hagin pres plena consciència.
A Catalunya, des que l’independentisme va entrar en auge, fins a esdevenir el principal projecte polític en escena, la confusió domina la vida dels partits. S’ha dit que la independència està desbordant als partits catalans, incapaços de fer-se amb el control del procés. El desplaçament de l’eix polític català està forçant a tots els partits a reubicar-se i aquests donen mostra d’anar bastant perduts. El resultat és que excepte Esquerra Republicana (històricament donat a les turbulències) i Ciutadans (d’estructura fràgil), tots estan immersos en els dubtes i en l’intent de refer ponts amb unes bases que se n’han anat i encara no se sap com ha estat.
Part de l’èxit de l’independentisme ve del fet que és un projecte polític emergent, en un moment en què no hi ha projectes polítics: l’únic missatge que la gent rep és l’exigència de sacrificis per sobreviure en un present continu sense promesa alguna de futur. L’independentisme almenys sembla obrir una finestra en el mur que tenim davant.
Catalunya està vivint un canvi de règim: l’entrada en el temps postautonòmic. Els dos grans partits que van articular el període autonòmic, van trobar en l’ambigüitat (del nacionalisme moderat, uns, de l’esquerra sense atributs necessaris, els altres) la seva fortalesa, però la irrupció d’un projecte polític de fàcil identificació com la independència els ha agafat amb les bateries ideològiques gastades. Al PSC, el mite que era el partit que millor representava la diversitat de la societat catalana, li va fer creure que podia prescindir del discurs i de la ideologia i que n’hi havia prou amb un pragmatisme sense ànima. La consigna “Fets, no paraules” és la icona del desastre socialista, perquè equival a la renúncia a la política. No hi ha política sense discurs. El lliurament al cec pragmatisme econòmic és l’últim que es podria esperar d’un partit d’esquerres.
On viu el PSC? Sense discurs, sense ubicació, s’ha anat enredant en un procés de empetitiment. Que un alt dirigent d’un partit digui que hi ha gent que sobra és un senyal definitiva que s’ha entrat a la deriva sectària prèvia a convertir-se en un partit marginal. Pocs, però autèntics: l’esperit del grupuscle. La caiguda de CiU és més lenta, perquè el seu electorat era més cohesionat que el del PSC. I perquè pot acostar-se a l’ombra de l’independentisme. De la lectura que la coalició faci del seu declivi dependrà que CiU empenti o freni el procés.
El resultat és que Catalunya afronta un any decisiu amb un sol projecte polític en escena, la independència. I amb dificultats en els partits per trobar el to i poder parlar “en nom de”. Es pot pensar que això és bo per a l’independentisme, que avança sense resistències. No n’estic segur. La diversitat de projectes polítics, tant dins com fora de l’independentisme, és imprescindible per a la solidesa de l’envit i per a la qualitat democràtica de la Catalunya postautonómica.
El govern espanyol pretén tancar el problema en els límits de la legalitat.
És una forma de negar el debat polític i d’impedir solucions pactades. I demostra que els que s’oposen a l’independentisme no tenen proposta alternativa o no confien que hi hagi un sector social ampli en nom del que puguin parlar. Parapetar-se en la negació permanent és especular amb les pors de les classes mitjanes catalanes. Més aviat que tard, si no hi ha consulta, hi haurà eleccions i se sabrà si aquesta presumpció de conservadorisme era equivocada o no. I potser surti un sistema de partits sensiblement diferent.
