L’escena política catalana està polaritzada pel Govern de CiU i el moviment independentista, especialment, per l’ANC. Tots els altres tenen un paper secundari. I, no obstant això, és imprescindible que recuperin la veu i presència per al bon equilibri del sistema. Hi ha massa qüestions per a un monòleg. Cal parlar de la transició nacional, de les alternatives possibles, de quina independència es vol i d’unes polítiques d’austeritat generadores d’exclusió i desigualtat, que danyen molt més la cohesió social que les propostes secessionistes.
On és l’esquerra? Esquerra Republicana, la guanyadora estratègica del tripartit, perquè va ser llavors quan la independència va donar els primers passos cap a l’hegemonia del catalanisme, va pagar, però, electoralment els costos del desgovern, i ara es veu condemnada a un paper secundari des del moment en què Artur Mas s’ha posat al capdavant de la transició nacional. Només quan Mas posi el fre, els ritmes s’alenteixin i els sectors més avantguardistes de la mobilització comencin a témer per l’ocasió perduda, ERC podrà recuperar la significació.
Iniciativa intenta mantenir el recordatori dels postulats de l’esquerra clàssica enmig de la voràgine. Però la seva veu queda ofegada en el gran soroll.
I els socialistes? Queda PSC per als complicats temps que vénen? Al PSC aquesta nova etapa l’ha agafat en el pitjor moment. Des que va acumular les màximes quotes de poder mai vistes el 2004, va entrar en un procés de decadència que el va portar en poc més de set anys a perdre-ho tot, fins i tot, Barcelona. El menyspreu pel discurs ideològic, o la incapacitat de formular-lo, l’assumpció del discurs conservador de que la gestió és l’únic que importa, sense adonar-se que la dreta, mentre governa, no deixa ni un segon de donar la batalla ideològica; la incapacitat de liderar el tripartit i consolidar la primera experiència de govern de l’esquerra, el control del partit per un petit grup atrinxerat en el seu poder burocràtic, i la incapacitat per percebre els canvis profunds que pateix la societat catalana han deixat el PSC desubicat, sense projecte i sense paraula.
El partit que es presentava a si mateix com el millor retrat de la societat catalana va estar absent de la manifestació més important que ha conegut Catalunya. Mal assumpte quan un partit de vocació majoritària no troba el seu lloc en un esdeveniment com aquest i mal assumpte quan ha d’apel·lar a la majoria silenciosa per justificar el seu paperot. Les majories silencioses són inefables, no parlen.
En la desesperació, el PSC corre el risc de veure en la contramanifestació la seva oportunitat. La dirigent socialista Rocío Martínez Sempere ha dit que “el PSC no pot ser el partit de la anti-independència” i té tota la raó. Pugnar amb el PP per la bandera de l’espanyolisme seria letal pels socialistes. Si el PP amb ella mai ha deixat de ser un partit marginal, què sumaran dos partits en aquesta baralla? Aquí, no hi ha una divisió social entre catalans i espanyols com hi ha al País Basc. Jugar amb això és una carta perdedora i perillosa. El PSC defensa una solució alternativa a la independència. La seva insistència en el federalisme és una resposta. Però, per això necessita interlocutors federalistes. I fa anys que els busca i no els troba. La via confederal podria ser més atractiva a Catalunya, però xocarà amb els partits espanyols. Però el que no té sentit és negar de pla la independència. El PSC ha de tenir interlocució amb un moviment social d’aquestes dimensions.
Des de la seva posició ideològicament contrària a la independència, no podria ser el referèndum o la consulta el punt de trobada del PSC amb els que hi estan a favor? Assumir aquest horitzó i reconstruir-se ideològicament com a esquerra sembla la millor manera de representar als que volen seguir vinculats a Espanya, de mantenir un diàleg amb les altres forces catalanes per garantir la unitat civil, de trobar una posició des de la qual pugui interpel·lar les institucions espanyoles; de respondre a unes polítiques d’austeritat tan poc equitatives i d’advertir de les possibles derrapades dels nacionalismes, i fins i tot de tornar als orígens i proposar un projecte per a Barcelona, que un dia va ser model i ara ja és només una marca. Probablement, aquesta sigui l’única via raonable de supervivència d’un partit al que un càlcul equivocat sobre la recuperació ràpida del perdut pot conduir a la marginalitat definitiva.
