EconomiaPortada

Josep Oliver: La Constitució i el futur de l’euro

Feia temps que no es veia tanta passió política com aquests últims dies al plantejar-se la reforma de la Constitució. I, certament, que sigui la primera vegada que es modifica de manera substancial la Carta Magna explica l’apassionament generat. El procediment d’urgència, la decisió del PP de recolzar la proposta de José Luis Rodríguez Zapatero -sorprenent atesa la posició de Mariano Rajoy des de la crisi del maig del 2010-, l’oberta crisi al PSOE o les negatives de Duran Lleida, el PNB, Coalició Canària o Izquierda Unida i ERC a recolzar la reforma són senyals inequívocs de la seva importància. Però en el debat d’aquests dies es barregen les coses. Permetin-me destacar alguns errors de percepció, falsedats i mitges veritats per ajudar a comprendre millor el que està passant.

• Desdeny cap als partits nacionalistes i inici d’una nova recentralització. En això hi estic d’acord. La urgència no està renyida amb la recerca del consens. I el Govern i el PP han volgut, expressament, donar una imatge que preocupa seriosament pel que té de recentralitzadora. Per això, el Govern de la Generalitat té una papereta difícil: marcar distàncies amb Madrid quan els mercats internacionals analitzen amb lupa els moviments financers de les comunitats autònomes. Així, CiU s’oposa a la reforma, però, alhora, pacta amb el PP a Catalunya la seva pròpia llei d’estabilitat pressupostària. Però em fa la sensació que la premsa, en especial l’anglosaxona, no entendrà tanta subtilesa florentina.

• La urgència. Mirin, si a aquestes altures de la pel·lícula la nostra societat no ha entès que a principis d’agost vam estar a punt de ser intervinguts, és que ens mereixem el que ens passi. I que la intervenció s’ha salvat, per la campana, amb la compra per part del Banc Central Europeu de deute espanyol i italià. Però això no vol dir que els problemes estiguin conjurats. Per això la urgència està motivada, perquè necessitem temps per resoldre’ls. I perquè, si no ho fem, els seus efectes indirectes sobre un sistema bancari europeu sotmès a fortes tensions podrien ser més que rellevants, amb el fantasma de la suspensió de pagaments de Grècia engrandint-se. ¿O és que creuen que la senyora Lagarde juga a la petanca quan demana una ràpida recapitalització de la banca europea? ¿O que és una broma la petició d’Andrea Enria, responsable de l’oficina de supervisió bancària de la Unió Europea, que el Fons d’Estabilitat Europeu pugui recapitalitzar directament bancs? ¿O que ho és la crítica de l’organisme que regula les normes de previsió a les valoracions de deute públic de part de la banca europea en els últims tests d’estrès?

• El referèndum. Un brindis al sol, almenys per part dels que, com Duran Lleida, saben perfectament que, si es planteja, els seus resultats serien més que incerts. I no tant perquè no pogués assegurar-se un sinó perquè el mer fet de convocar la consulta es traduiria en una nova fase d’inestabilitat que no estem en condicions de suportar. A més, ¿per què aquesta reforma sí i l’entrada a l’euro no? ¿O és que no vam cedir una cosa més substancial quan vam decidir perdre la pesseta? Era llavors, i no ara, quan s’hauria d’haver consultat la població.

• El límit de la despesa pública. Se sent constantment que la reforma imposa un sostre de despesa. Fals. És un sostre de dèficit, que, per cert, no impedeix elevar-lo si la recessió és important. Imposa que el dèficit estructural (és a dir, corregit dels impactes del cicle) no pugui superar el 0,40% del PIB. Però no hi ha res que impedeixi elevar la pressió fiscal -que, per cert, és de les més baixes d’Europa- per finançar la despesa social que convinguem. La reforma implica que, si volem gastar més, serà necessari recaptar més. Això és ben lògic, ¿no els sembla? Aquesta posició no té res d’ultraliberal, com he sentit aquests dies. Al contrari. Al posar en relleu que tota despesa addicional requereix ingressos, o que per mantenir la despesa actual serà necessari elevar-los, posa el dit a la llaga on més mal fa a aquesta societat: la butxaca del contribuent.

• La reforma la imposen els mercats. Home, si per mercats volen dir els contribuents alemanys o holandesos, que són els que estan avalant amb el seu deute de triple A el salvament del sud, doncs sí, la imposen els mercats. Però aquesta era una discussió que hauríem d’haver tingut cap als anys 2003-2007, quan el crèdit al sector privat explotava (creixements anuals al voltant del 20%). Ara, amb un deute privat que equival al 300% del PIB, un sector públic que necessita finançament i una part substancial dels recursos a tornar a la resta del món (un bilió d’euros), el nostre marge de maniobra és, simplement, nul. Cada debat té el seu moment. I el nostre, en relació amb el que avui ens ocupa, fa anys que es va tancar, encara que no hàgim volgut veure-ho fins fa poc. I que encara avui hi hagi sectors que neguen la realitat. Catedràtic d’Economia Aplicada (UAB).

El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button