En els inicis de la democràcia quan arribava a Madrid i agafava un taxi la conversa sempre s’iniciava de la mateixa manera:
Taxista: – Català?
Jo: -Sí.
Taxista: – Quina sort tenen vostès tenint un president com Puchol.
Van passar els anys. Des de Catalunya, CiU va recolzar primer al govern del PSOE i després al del PP.
El diàleg amb el taxista va variar.
Taxista: – Català?
Jo: -Sí.
Taxista: – Com aguanten a aquest nan de Puchol com a president?
Què ha passat en aquests anys? Per què la Barcelona del franquisme la mirava gran part de l’Espanya culta com un illot europeu i ara la mira amb desdeny? Per què per a gran part de la Catalunya culta hi havien moltes raons per admirar a Espanya i ara es detesta? O potser era tot un miratge?
Josep Maria Castellet em deia fa anys que cada vegada portava amb més cansament i menys entusiasme les reunions que els intel·lectuals catalans i castellans han celebrat en diversos llocs, des de 1953, per intentar trobar l’encaix de Catalunya en una Espanya plurinacional. Castellet raonava el motiu del seu cansament:
-En l’últim mig segle he estat repetint coses que han tingut una utilitat que poso en dubte. L’encaix de Catalunya a Espanya només es podrà aconseguir quan la gent estigui convençuda que l’Estat espanyol és plurinacional i es tendeixi a un federalisme on el tracte sigui de tu a tu. Els intel·lectuals castellans amb els que fa vint, trenta, quaranta anys conversàvem sobre el tema tenien bona voluntat però molt pocs d’ells coneixien realment el problema de la cultura i la identitat catalana. En una reunió a Toledo, passejant pel Cigarral Enrique Tierno Galván em deia:
– Així que vostè creu que en el moment que hagi democràcia el meu partit haurà de plantejar donar a Catalunya mítings en català?
Li vaig respondre que si no ho feia trauria pocs vots i el Vell Professor va mussitar:
-És curiós…
En l’actual estat de desacord, radicalitzat el sentiment independentista català com comprensible reacció a la radicalització del nacionalisme espanyol respecte a Catalunya cal preguntar-se si encara és possible un encaix de Catalunya a Espanya.
La resposta a la pregunta me la va donar l’historiador Josep Fontana:
– És un problema difícil de resoldre perquè quan es planteja la qüestió es parla de coses diferents. És un problema que requereix d’un esforç mutu de comprensió que no es fa. Hi ha fórmules de convivència sense renunciar al que es pensa. És un fet que per a Catalunya és difícil conviure en una situació que no li resulta fàcil i menys en un moment de crisi, però està clar que al marge que puguem plantejar-nos si la independència és desitjable, si és convenient o si és possible, avui l’independentisme ho té difícil. Això Europa no ho veu. La destrucció de Iugoslàvia per interessos alemanys i la independència de Kosovo per interessos dels Estats Units són experiències d’un passat recent que ningú té interès en plantejar avui en altres països.
