La doctrina Rajoy per explicar i justificar la tercera onada d’austeritat és d’una gran substància. Consta, com la Terra, de quatre elements: manca de criteri, manifestació de disgust, reconeixement d’impotència i fe utilitària. Vegem amb detall l’encert de cada un, segons els va explicitar el seu autor en la compareixença parlamentària.
Manca de criteri: “No disposem de més llei ni més criteri que el que la necessitat ens imposa”, va dir. És una manera automàtica de consagrar l’abdicació de tota política, inclosa la política econòmica. Aquesta hauria de consistir a desplegar criteris per adequar o conduir les necessitats sorgides de la realitat als objectius programàtics proposats. Fer de la necessitat virtut és virtut insuficient. I reconèixer que la realitat ha derrotat el teu programa -com va fer el president per primera vegada en declarar que “han canviat les circumstàncies i he de adaptar-me a elles” – és parca explicació: quines dades substancials desconegudes han canviat tan radicalment?, potser és que el programa era inadequat, o fútil, o enganyós?, es pot culpar del problema a la vegada a l’herència i a la recessió més greu de totes les que hem patit? La manca de criteri és perillosa en si mateixa. I més en tant que pugui afrontar-se amb l’absència de principis
Manifestació de disgust. Ja s’ha convertit en un clàssic d’aquest Executiu la declaració que li disgusta molt el que fa. Al mateix governant! “Jo sóc el primer que està fent el que no li agrada”, va filar més prim Rajoy, arriscant la rèplica de que millor ho deixi, o apuntant-se a una victimista inversió de qui és la víctima de les retallades: no ja els retallats, sinó el retallant. I insisteix, per activa i passiva: “tant si ens agrada com si no”, “no pregunto si m’agrada”… El plor pel disgust íntim del governant és irrellevant davant del nivell d’atur i malestar social existent. I la confessió de disgust davant la imperiositat de complir amb el propi deure, vaga del tot.
El reconeixement d’impotència es plasma en variades expressions: “la necessitat ens imposa”, “no ens queda més remei que fer-ho”, “no podem triar”, “no tenim aquesta llibertat”… Torna a significar la negació de la política, que és alternativa, o almenys maneres alternatives d’aconseguir un mateix fi. I suposa reconèixer una situació de manca de capacitat de maniobra pròpia d’un rescat total, molt lluny de l’exercici de “decisions sobiranes” com les que el president va enarborar a l’inici de la polèmica amb Brussel·les sobre el dèficit. El pitjor de l’assumpte és que si és cert que la sobirania nacional a la manera antiga fa ja decennis que va deixar d’existir a Europa, si més no en l’econòmic -encara que alguns encara no se n’hagin assabentat-, segueix existint sempre un marge practicable. Utilitzar aquest marge donaria la possibilitat, per exemple, d’evitar o modular la pujada de l’IVA.
Aquest és un raonament merament teòric. El PP-Oposició tenia raons quan argumentava que pujar aquest impost perjudicaria el consum, retrauria la demanda i en conseqüència agreujaria la recessió. Però el fet que la recaptació per l’IVA a Espanya (un 5,5% del PIB, gairebé la meitat que a Dinamarca, el 9,9%) fos la més baixa de la UE, deixava el PP-Govern amb una feble defensa davant els seus socis en aquest punt. És clar que més feble era el Govern d’Irlanda a l’hora de defensar el seu baixíssim impost de societats, del 12,5%, molt per sota de la mitjana europea, el que tots consideren un veritable dúmping fiscal (competència impositiva deslleial) i alguns, una situació “depredadora”, com es va posar de manifest en la discussió dels detalls del rescat irlandès: i Dublín va sortir-se amb la seva. I ja veurem què passa en el debat del rescat de Xipre, que té un tipus del 10%. La manca de sobirania no implica l’absència d’autonomia. I Madrid va poder haver fixat el nou tipus bàsic de l’IVA al 21%, o en un altre percentatge, i canviar o no de tipus a determinats productes i serveis. L’harmonització federalitzant europea no implica uniformisme centralista a Brussel·les.
I l’aposta per la utilitat de les mesures adoptades (“Serviran d’alguna cosa tanta estretor i tantes estretors?: La resposta és un sí, amb tota rotunditat”) es presenta com una fe cega, en el sentit que no s’acompanya d’arguments econòmics suficients per a ser sostinguda. Atès que no s’avalua l’impacte de les mesures, o es quantifica amb diferents xifres o de forma insuficient, o clandestina. Atès que cap dels països que han aplicat programes del mateix format han obtingut la reducció substancial de la seva prima de risc. Atès que és dubtós que s’aconsegueixi disminuir de manera rellevant el dèficit, ja que la caiguda d’ingressos provocada per la recessió podria superar fàcilment la retallada de despeses. Llevat que comencem a parlar també de creixement, d’exportacions, de rellançar l’economia. Sense oblidar, per descomptat, la frugalitat.
