Ha estat i és freqüent la desqualificació de les posicions del PSC. No només des de la dreta espanyola. També des del PSOE i des del seu entorn s’ha retret al PSC la seva presumpta abducció pel nacionalisme català. A més d’expressar un coneixement limitat de la realitat catalana, aquest retret constitueix un bon exemple de l’aplicació de la paràbola de la biga en el propi ull i de la palla en l’aliè. Tant més com s’atribueix a aquella abducció la caiguda electoral del PSC, com han fet en ocasions membres prominents de la federació madrilenya del PSOE, la cohesió interna i trajectòria electoral vénen sent poc brillants des dels noranta.
Alhora, el PSC ha estat i és deslegitimat pel nacionalisme català i els seus portaveus mediàtics, acusant-lo de seguidisme incondicional al PSOE que el manté sota sospita. En les comptades ocasions en què el PSC ha discrepat en públic del seu soci, els nacionalistes catalans han reaccionat amb satisfacció. Però no perquè el PSC intentés emancipar-se de la tutela del PSOE, sinó perquè interpreten amb goig més o menys dissimulat que aquestes discrepàncies són signe de debilitat socialista i anunci de la seva fatal decadència.
Aquesta res confortable posició del PSC no deriva només de la pervivència d’un problema complex com la integració nacional espanyola, conflicte que segueix sense resoldre. A notables errors tàctics i inclinacions burocràtiques del PSC caldria sumar un progressiu allunyament de la seva proposta original: convivència oberta de diferents tradicions, polítiques econòmiques i socials decididament redistributives i afirmació d’una Catalunya integrada de manera lliure i no subalterna en la diversitat espanyola.
L’evolució de la seva relació amb el PSOE sembla haver-se allunyat de les línies originals. En comptes de constituir un reforç per aproximar-se a objectius tan ambiciosos, la forma adoptada pel vincle PSOE-PSC ha estat un llast per avançar cap a ells, quan no un motiu per el seu abandonament. Un PSOE marcat per formes que alguns van qualificar de quasi-leninistes en l’organització interna, deixadeses complaents als mercats en matèria socioeconòmica o resistència a refundar una relació constructiva Catalunya-Espanya: tot s’ha convertit en costosa factura per a la credibilitat dels socialistes catalans.
Ara, convençuts que no hi haurà majoria socialista a Espanya si el soci català continua el seu declivi electoral, els dirigents dels dos partits intenten recompondre els seus llaços. Sembla una estratègia més intel·ligent que la insensata proposta d’oferir al minvant votant socialista de Catalunya una “autèntica marca PSOE“, ignorant el canvi profund en l’electorat català i la progressiva desaparició de les fidelitats partidistes pròpies dels anys 80 i 90 del segle passat .
Mal que ens pesi, l’agenda política i mediàtica manté l’assumpte nacional com a punt de referència. La renovada relació PSOE-PSC sembla prendre també aquesta qüestió com a signe definitori. L’esbós federal de Granada -necessitat de precisió- constituiria l’ancoratge recompost d’aquella relació. Vincular els dos assumptes-acord entre partits i proposta federal-apareix inevitable. Però comporta un exigent desafiament. A partir d’ara, la pedra de toc de la credibilitat d’aquella proposta federal serà la gestió de les relacions entre PSOE i PSC. Si aquestes relacions acullen amb normalitat diferències públiques entre els dos partits quan debatin, per exemple, qüestions de model constitucional, polítiques fiscals, polítiques educatives o participació en institucions europees, la proposta federal serà una mica més creïble per als escèptics. Si, per contra, les inevitables discrepàncies s’amaguen, es viuen com patologies dramàtiques i insuportables i s’intenten neutralitzar amb imposicions i claudicacions, la credibilitat del neofederalismo granadí serà bastant dubtosa.
Perquè el que no sigui viable com a exercici ordinari entre partits germans, serà molt més problemàtic en les relacions entre un govern estatal-federal, si la proposta avancés- i els governs federats. La temptació permanent d’entendre aquesta relació com una relació de subordinació i no de cogovern podria ser gairebé irresistible i acabaria malmetent l’intent. Si les relacions entre PSOE i PSC no imbueixen d’una indispensable cultura federal costa imaginar que pugui donar-se en una hipotètica federació espanyola.
En tot cas, és essencial que els socialistes catalans intentin avançar iniciatives pròpies en polítiques substantives per respondre a les urgències ciutadanes i construir un model socioeconòmic més just, eficient i sostenible. Per a això necessitarien obrir-se a la concertació amb altres formacions, amb repercussió probable sobre la seva organització interna. Si el PSC xoqués amb vetos insuperables del seu soci estatal, el crèdit de l’aposta federal resultaria irremissiblement danyat. En canvi, si la relació PSOE-PSC pogués assumir els avantatges i els costos d’aquest gens fàcil procés, el federalisme dels socialistes aconseguiria l’aval que necessita.
