La nostra vida pública ha tocat fons. Els casos de corrupció han actuat com una invasió de tèrmits. Han minat totes les institucions, fins i tot la monarquia. Totes estan a l’altura del betum. Ningú se les creu. La democràcia que va néixer a finals dels anys setanta del segle passat (filla del pacte de impotències que va ser la transició) té una malaltia molt greu. No la curaran els fluixíssims calmants que li han receptat aquests dies al Congrés de Madrid (en un debat que ni de lluny ha donat sortida al neguit i repugnància de la ciutadania). Es diu que Rajoy ha guanyat el debat: millor dit, es diu que ha sortit de roses d’aquest, ja que Rubalcaba ha topat de cara amb el record de Zapatero i amb la pell de plàtan que, innocent o teatral, li va col·locar Navarro. Però, si observem el debat amb els ulls desencantats que abunden als nostres carrers, és exagerat afirmar que el president va sortir airós. En la política espanyola oficial no hi ha cap polític viu. El que hi ha són oques escapçades: aus polítiques que donen saltets arrossegades per un sistema nerviós encara actiu, però sense suport social.
Tampoc les mesures que, al marge de la política oficial, es proposen aquests dies servirien per tornar la salut a la nostra democràcia. Em refereixo, per exemple, a la reforma de la llei electoral. A Itàlia van obrir les llistes dels partits a la participació dels ciutadans, però les usen com es fa aquí amb les del senat. Potser per veïnatge mediterrani, la política itàlica segueix sent tan vagament siciliana com ho és la ibèrica (Portugal al marge).
Hi ha qui creu en la revolució moral. Per això abunden els que s’esquincen les vestidures: molts d’ells són gent honesta i d’una peça (que no són pocs, per fortuna, en aquest país), però altres són aprenents de bruixot populista intentant treure or del fem. Els sistemes no es curen xerrant. Em temo que cal donar per fet que la malaltia de la nostra democràcia no té cura i que haurem de capejar-la per un temps indefinit. Les malalties greus no agraden (em refereixo a les reals, no a les metafòriques), però es suporten amb estoïcisme, quan arriben. Si per capejar la crisi econòmica, busquem refugi en els grups fraternals, les famílies, els cercles d’amistat o les institucions solidàries, per capejar la crisi política haurem aferrar-nos a les minories creatives, que n’hi ha bastantes, i de gran interès, encara que no apareguin en els mitjans.
Sortiran més misèries i l’aire encara serà més nauseabund, però els tèrmits de la corrupció no enfonsaran el sistema. Ara bé: segur que canviaran la correlació de forces. Veurem al final d’aquest procés degradant quines institucions es desplomaran i quins sobreviuran. L’important és que les minories creatives de la societat aprofitin el temps de malestar per sembrar en els marges del femer. I que la bona llavor fructifiqui en el moment del desconcert que es produirà, sens dubte, quan la nova correlació de forces sigui un fet.
