Tothom vol sortir de la crisi, però de moment les mesures que es van prenen esgoten ràpidament el seu efecte, dons no ataquen el moll de l’os de la crisi.
Molts països tenen elevats dèficits pressupostaris i un endeutament públic i privat molt elevat, degut a que han consumit més que el que han produït.
La situació ha arribat a uns nivells insuportables que havia d’esclatar. En general, Estats Units i els països europeus han gastat més del que podien, i per comptes d’eliminar el dèficit públic reduint la despesa, o augmentant els impostos, els governs han anat per la via més fàcil, la d’endeutar-se i traslladar el problema als governs o generacions posteriors.
Tothom està d’ acord en la necessitat de sortir de la crisi. On no hi ha acord és en la manera de com fer-ho. Dins del propi sistema capitalisme hi ha dues línies de propostes. La lliberal proclama la necessitat d’una urgent i forta austeritat fiscal. La formula consisteix en reduir els serveis públics i l’Estat de Benestar, liberalitzar l’economia, i el mercat laboral, privatitzar el sector públic i reduir els impostos per estimular el consum. L’argument és que un cop es consumeixi més i es sigui més competitiu es tornarà a exportar, a créixer i es crearà ocupació.
L’ altra línia, la socialdemòcrata, combina la necessària austeritat amb una consolidació fiscal més pausada; aplicar programes d’estímul que facilitin el consum i l’inversió; mantenir els serveis públics essencials tot i revisant-los, i augmentar els ingressos gravant més als que més tenen. L’argument en aquest cas és que al estimular l’economia, aquesta creixerà i crearà ocupació, però al mateix temps evita que la major part del cost de la crisi caigui sobre els més febles, la qual cosa apart de ser més justa contribuirà a un major consum.
En la meva opinió, totes dues propostes estan ben intencionades però són errònies! Volen créixer, però només amb algunes correccions pretenen tornar al model econòmic anterior a la crisi, sense reconèixer que ja s’ha demostrat l’inviabilitat del model actual. Quin hauria de ser el camí a seguir?
A curt termini, donada la dimensió de la tragèdia, és clau que l’economia creixi i es creï ocupació, però al mateix temps s’ha de reduir el dèficit, aplicar mesures d’austeritat, de competitivitat i establir una distribució més justa de la fiscalitat. S’ ha de revisar a fons l’assignació dels recursos, eliminant o aprimant programes no imprescindibles, el que ha de permetre alliberar recursos per invertir en els sectors exportadors, en els nous sectors emergents, la formació i en aquells programes rendibles que puguin fer créixer l’economia i l’ocupació.
No te sentit fer grans programes d’ estímuls a l’economia, si en paral·lel no es corregeixen els desequilibris macroeconòmics, les ineficiències i el malbaratament de recursos degut al model productiu i de consum actual.
Però no n’hi ha prou. Es imprescindible replantejar el futur model econòmic i social, dons l’ exuberància del consum previ a la crisi és insostenible econòmicament i mediambiental. S’ha de canviar el concepte de progrés econòmic, pel de progrés humà, basat en aspectes que van molt més enllà de l’economia i d’ entre ells caldrà protegir a les classes mes febles, per evitar que el cost social recaigui especialment sobre elles. No es pot consumir més del que es produeix, excepte en casos d’ inversions rendibles que permetin recuperar el capital invertit o en situacions socials excepcionals, que en tot cas obligaran després a estalviar per tornar a l’equilibri pressupostari i progressivament s’ha de reduir l’endeutament. El camí a seguir és dur, mol dur. Es el preu a pagar pels excessos i els errors comesos.
La realitat de cada dia ens està portant a aquest nou model social i ens està obligant a ser més austers i a canviar el model de consum. Si es fan les coses de forma justa i amb seny, posarem les bases per un futur més estable i de progrés, que ens traurà de la tragèdia que estem vivint.
