Com a historiador català em sembla obligat que ens preguntem sobre per què els esdeveniments ocorreguts el 1714, fa ni més ni menys que 300 anys, poden adquirir una importància tan desmesurada en l’actual conjuntura política catalana. El primer que crida l’atenció és que el que s’expressa pluralment al meu país no coincideix en absolut amb l’estat mental de la resta d’espanyols, on la urgència de canvis en l’estructura de l’Estat no es contempla com a necessitat agònica. Això en si ja seria motiu de reflexió, però una reflexió que no té resposta sense introduir un matís que clarifica el fons del problema. És a dir, que no estem discutint sobre el passat remot, sobre el final de la Guerra de Successió, el que es debat amb acritud és l’èxit o fracàs de la Transició en un aspecte concret, l’organització territorial de l’Estat.
No discutim sobre el canvi dinàstic a principis del segle XVIII, sinó l’ombra allargada del franquisme en l’etapa democràtica. Dit d’una altra manera: discutim sobre les raons per les quals les societats que van creure satisfer les seves expectatives i desitjos amb el sistema autonòmic se senten avui poc identificades amb el mateix. D’aquí que hi hagi una íntima connexió entre les lectures del passat remot, el diagnòstic sobre el recent i el debat d’avui, i que cal distingir aquests terrenys amb la major cautela i sofisticació.
Com llegir llavors el significat i la rellevància de 1714, si és que encara la té? No se m’acut manera millor de fer-ho que recordant algunes de les constatacions elementals que es desprenen de la millor bibliografia. En primer lloc, que la Guerra de Successió a la Corona espanyola no va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya -ni entre Catalunya i Castella-, sinó entre dues propostes dinàstiques d’alt nivell, la dels Borbons i els Habsburg, ambdues amb els seus aliats externs i els seus partidaris dins de la Monarquia hispànica. A part de rivalitzar pel poder a Europa existia, a més, el propòsit de controlar l’enorme llegat de les possessions americanes dels Habsburg espanyols. L’estreta aliança que es va formar entre un dels contendents i el partit austriacista català -tot i que en 1701-1702 Felip V hagués renovat el seu pacte amb les Constitucions-, així com la feblesa de l’aliança internacional entorn a l’arxiduc Carles, va deixar al final als catalans en una posició desdenyada.
En aquest punt són necessàries dues precisions: que va ser, en primer lloc, tota la vella Corona d’Aragó la que va perdre les seves constitucions particulars, un fet de gran rellevància per a societats assentades en tradicions legals centenàries que els conferien personalitat jurídica. En el cas de Catalunya, a més, la Nova Planta borbònica va afegir mesures d’innegable caràcter repressiu, sovint, brutals. Tota la fanfàrria de la modernització de l’Estat pels Borbó (aquí Espanya només figura per elevació) és molt aliena al que estem relatant. Allò va ser un pur exercici d’autoritat brutal, com solia ser en l’època. En segon lloc, el model que es va imposar -que va respectar el dret civil, el pacte implícit amb els partidaris de Felip V a Catalunya- no va tenir res a veure amb la dinàmica francesa, on malgrat els aixecaments nobiliari s-com la Fronda -i l’avanç de la centralització administrativa, persistia un complex equilibri entre el vell sistema de representació als Estats i la justícia real parisenca.
En aquella conjuntura, el que estava en joc era la continuïtat de les velles formes de la Monarquia hispànica com a Estat compost (en termes d’Elliott), basat en gran mesura en complexes fórmules d’equilibri i, en general, de respecte escrupolós als drets privatius i els progressos d’un Leviatan modern que començava a treure el cap. El que va succeir a Catalunya el 1714 té els seus precedents en la repressió a Portugal per garantir la seva plena incorporació a la Monarquia el 1580 o ala fracassada ocupació dels Països Baixos, així com en l’episodi igualment fallit del comte duc d’Olivares de 1640. La tradició dels Àustries es veia dominada per dos pulsions: la de sumar i conservar territoris i la d’afirmar la supremacia del poder monàrquic sobre els cossos particulars. Tots dos desenvolupaments van estar molt presents tant en el regne de França com en l’Imperi dels Habsburg vienesos.
D’altra banda, si l’exemple del que ha passat a Catalunya ha tingut rellevància posterior és perquè suposa el punt de partida reeixit del model de govern militar (i fiscal, en segon i inexorable pla). Aquesta creixent militarització de l’Administració, amb el seu sistema de capitanies generals, va ser exportada unes dècades després a Amèrica durant les anomenades reformes borbòniques per recolonitzar aquelles societats, per motivacions fiscals, amb absolut menyspreu de la jurisprudència tradicional i els drets de ciutats i minories criolles, la qual cosa acabaria alimentant el procés independentista.
S’entén, en definitiva, que en el moment de la gran crisi del llarg segle XVIII els americans clamessin per una altra forma de govern i que, en no ser escoltats, s’acabessin marxant. Com s’entén que la nova Constitució de 1812 abolís per inservible tota la legislació anterior, i que els liberals sincers de matriu cultural castellana abominessin dels Àustries i exaltessin als comuners, així com els catalans van abominar dels Borbons i van exaltar -i exalten avui – als austriacistes derrotats de 1714.
