Fa menys d’un any, l’abdicació del rei Albert de Bèlgica va portar al tron al seu fill Felip. El 21 de juliol de 2013, el nou rei dels belgues va prestar jurament davant les Cambres parlamentàries i va pronunciar un breu discurs. El proper 19 de juny, un altre Felipe succeirà el seu pare en la direcció de l’Estat del Regne d’Espanya. El nou monarca prestarà el seu jurament constitucional davant diputats i senadors i es dirigirà al país indicant amb quina disposició i amb quins objectius assumeix la seva nova responsabilitat. En cap dels dos casos s’haurà donat un pronunciament previ de la ciutadania sobre aquesta forma de successió dinàstica a la direcció de l’Estat, tot i les demandes més o menys extenses de l’opinió que rebutgen la continuïtat d’una institució de qüestionable lògica democràtica.
Un detall formal pot diferenciar les dues cerimònies. A Brussel·les, Felip de Bèlgica va repetir tres vegades el text del seu jurament: en neerlandès, francès i alemany. En la seva al·locució va utilitzar també els tres idiomes, com a cap d’Estat en un sistema polític amb tres comunitats lingüístiques i culturals reconegudes. Serà rigorosament monolingüe la cerimònia de Madrid? O s’inspirarà el nou rei en l’exemple de la seva col·lega belga i farà que sonin altres accents lingüístics a l’hemicicle de Sant Jeroni?
El ritual de Brussel·les no va ser una pràctica excepcional. Els monarques belgues s’esforcen per servir de nexe d’unió simbòlica entre comunitats que conviuen amb no poques dificultats. Val el precedent belga per al cas espanyol? Per rebutjar poden esgrimir arguments més potents que la discutible invocació a la “llengua comuna de tots els espanyols”. Per exemple: “No perdem temps en un detall formal quan patim una profunda crisi de règim”. O també: “No val la pena. No n’hi ha prou un gest cerimonial per recompondre una vinculació que està ja tan greument danyada”.
Són arguments amb cert pes. Però se m’acut que la pregunta pertinent per als defensors de la Monarquia i del futur Felip VI hauria de ser ara si la seva discutida legitimitat d’origen es veuria afavorida o perjudicada per aquest detall aparentment formal en el seu primer acte com a Cap d’Estat. ¿Contribuiria en alguna cosa a satisfer la peremptòria necessitat que la Monarquia té de relegitimar-se? En sentit contrari, rebutjar el ritual belga, no reforçaria els arguments d’una part dels que impugnen aquella legitimitat? Si fos així, potser hauria motiu per imitar Felip de Bèlgica.
Seria el pas decisiu per abordar amb èxit la irresolta qüestió nacional que pesa sobre la política espanyola? No ho crec. Perquè en una Monarquia parlamentària no poden ni han de recaure sobre el cap de l’Estat tasques pròpies de les formacions polítiques i d’altres forces socials. Mal assumpte per a la Monarquia i per al sistema polític democràtic si cal confiar en el Rei per solucionar una situació de greu crisi: en el social, en l’institucional, en el territorial. Em semblen contraproduents les recomanacions que s’han fet per a una implicació activa del Monarca en aquesta i altres qüestions de gran calat polític.
No obstant això, “el rei no governa però regna” ens va ensenyar fa anys Manuel Jiménez de Parga. Retorçant la clàusula tradicional, expressava que en l’escenari democràtic no li està permès al monarca prendre decisions perquè no seria responsable. Però sí que pot -i ha de vegades- insinuar algun gest simbòlic que assenyali el que considera més convenient per al país. Un gest que no neix d’una inspiració sobrenatural, sinó del contacte obert que hauria de mantenir amb la ciutadania en tota la diversitat de les seves expressions. Els primers gestos del nou monarca seran examinats amb particular atenció. Més intensament encara en aquesta etapa de crisi. No crec honestament que la institució monàrquica sigui el seu punt més vulnerable.
Però està clar que també participa del rebuig de què és objecte tota la nostra arquitectura política. I pel que fa al seu model territorial, la Monarquia ha vinculat la seva justificació històrica a una rígida interpretació de la unitat nacional, manifestant aliena o molt tímida en el reconeixement simbòlic de la diversitat cultural i política de les Espanyes. Des que el nét de Lluís XIV – el Rei Sol dels francesos-va accedir a la corona espanyola, la dinastia borbònica sempre va tenir dificultats per aquell reconeixement.
Si el 19 de juny Felipe d’Espanya imita Felip de Bèlgica i es dirigeix als ciutadans en totes les llengües de l’Estat, no resoldrà taumatúrgicamente un problema que separa la majoria política espanyola de les majories polítiques catalana o basca. Però potser evitarà agreujar amb una altra mostra d’insensibilitat cap a una diversitat per a la qual la tan invocada Constitució de 1978 reclamava respecte i protecció com a riquesa i patrimoni de caràcter general i no com a mera peculiaritat territorial. ¿Detall menor? ¿Gest tardà? En tot cas, opció que el protagonista de l’acte i els seus assessors haurien de considerar.
