Com era d’esperar, la Via catalana va ser un èxit en tots els aspectes: organització, logística, participació, civisme i repercussió exterior. Molts són els que pregunten: I ara què? I molts els que estan responent encertadament: ara és l’hora de la política. La pilota està ja, espero que definitivament, en aquest camp i els equips són dos governs i dos parlaments. És a ells a qui dirigeixo aquestes reflexions que intenten afegir a l’empenta popular la representativitat democràtica, més diàleg i més rigor. Si els governs no són capaços de fer-ho, el xoc serà inevitable i les seves conseqüències imprevisibles.
Hi ha un diagnòstic coincident: la Via va suposar un enorme clam per la independència. És encertat dir-ho així, perquè es va convocar “per a la Independència”. De totes maneres jo penso que a vegades les paraules rotundes desfiguren el que hi ha darrere i cal ser valent per analitzar a fons aquest darrere. Sóc dels que creuen que una majoria de catalans ha dit “prou” i desitja canviar la seva relació amb l’Estat, i sóc dels que dóna suport a aquest desig. Però segueixo pensant que el concepte “independentisme” pot arribar a ser un obstacle (intern i extern) al progrés d’aquest procés.
He estat sempre reticent al terme “independentisme” perquè crec que és un concepte del segle passat, lligat a un tipus d’estat que a Europa ha desaparegut, i a una liquidació violenta de pobles colonitzats. Enfocar el procés com la creació d’un estat independent crec que no respon exactament al que es pretén. Els estats europeus cada vegada són menys independents i deixen de ser-ho acceleradament. D’altra banda no partim d’una situació que es pugui descriure com a colonial. Per això penso que és molt més encertat enfocar els objectius i les negociacions com una negociació sobre repartiment de sobiranies, tenint en compte que aquesta té múltiples facetes i graus.
M’explico. ¿Desitgem sobirania sobre el control de les nostres fronteres? ¿Desitgem sobirania per emetre moneda i controlar el seu valor? ¿Desitgem sobirania per controlar el nostre sistema financer?¿Desitgem sobirania per tenir un exèrcit propi? Espanya ja no té les tres primeres, i no sé si serveix de gaire la quarta (en tot cas jo no vull un exèrcit català). Realment, jo no necessito cap d’aquestes quatre. Em sembla que el que hem de pretendre assolir són tres dimensions de la sobirania: sobirania fiscal (capacitat de decidir els impostos, recaptar i de fixar la seva utilització); sobirania lingüística i cultural (tenim una llengua i una cultura pròpies que hem de potenciar i defensar, si cal) i sobirania política (reconeixement com a nació per poder decidir nosaltres sobre el nostre futur). La primera no és molt diferent al que s’ha anomenat “pacte fiscal/concert”, i la tercera coincideix amb el que es coneix pel “dret a decidir”.
Aquesta manera d’acostar-nos al problema té dos avantatges. La primera és que per afrontar un problema complex, és de gran ajuda analitzar-lo, dividir-lo en parts, i resoldre-les en paral·lel, o una rere l’altra. La segona és que el concepte de sobirania cada vegada va més lligat al de sobiranies compartides, sigui a través de fórmules federals o bé altres (Europa és un gran exemple d’això). El primer ajuda molt a fer comprensibles els objectius concrets als ciutadans que han de donar-los suport, ja no recórrer a paraules èpiques (unitat, llibertat, dignitat…) El segon, facilita molt la negociació ja que permet deixar de banda els blancs/negres o els tot/res que condueixen a l’enfrontament total i a la fractura, ja que hi ha moltes fórmules de compartir sobiranies.
El Govern espanyol ha de sortir d’una vegada de l’enroc actual i entendre que no és suficient obrir una petita porta per discutir “diners, però res més”. Ha d’acceptar que després del que ha passat en aquest any, perdut per culpa seva, cal discutir sobiranies. I el govern català ha de deixar l’èpica que li contagien els més entusiastes i plantejar problemes concrets de sobirania. Ha d’eliminar les grans paraules que generen reaccions èpiques i que possiblement intranquil·litzen a aquells catalans que volen una nova situació però no volen enfrontaments bruscos amb persones i institucions que no deixen de sentir també com a seves.
