El Govern Rajoy proposa canviar el sistema d’elecció de regidors i alcaldes. Ho ha fet quan falta menys d’un any per als comicis locals de 2015. L’anunci ha aixecat sospites sobre la finalitat de la proposta. La intenció seria -segons els seus crítics- pal·liar els efectes del càstig que previsiblement patiran les candidatures del PP a les futures eleccions municipals. El PP es defensa recordant que el PSOE va fer una proposta semblant fa uns anys, la qual cosa deslegitimaria almenys les crítiques socialistes a aquesta proposta.
Un cop més, es va a un canvi en les normes electorals com a presumpte remei a determinades disfuncions del sistema polític. Ho comprovem cíclicament en el debat clàssic sobre l’elecció del Congrés dels Diputats, amb el senyor d’Hondt com el dolent de la pel·lícula i les llistes obertes com el bàlsam de Fierabrás, capaç d’estroncar les greus ferides del nostre malparat edifici polític. No es pot negar l’efecte d’algunes normes electorals sobre la configuració i el funcionament d’un sistema polític representatiu. Però ni constitueixen el mecanisme que el condiciona totalment, ni poden tractar-se fora del seu context institucional, social i cultural.
Una condició insatisfeta en els debats sobre sistemes electorals és la deliberació prèvia sobre quines funcions exerceix el càrrec o la institució que ha de ser escollida. Les seves funcions es donen per conegudes o suposades, amb una simple invocació a la legalitat vigent. No obstant això, no sol considerar-se que el seu perfil legal no es correspon sempre amb la realitat, ni tampoc expressa la variació que la mateixa figura experimenta segons condicions i temps. Sense atendre a aquesta evolució i multiplicitat, difícilment encertarà en la manera de triar-les. No se selecciona igual a un assessor per a un staff de direcció que un responsable comercial de zona.
Són diverses les preguntes a formular. Per limitar-nos a la designació de l’alcalde, de quin tipus d’autoritat estem parlant? D’una figura a la qual s’exigeix una forta capacitat executiva i molt personalitzada? De la qual exerceix sobretot la coordinació d’una majoria política el pla d’acció es confia a una gerència professional? De la primera magistratura d’una corporació amb extenses atribucions financeres i competencials? O de la que encapçala simbòlicament un organisme dependent o delegat d’una altra administració? De qui manté tracte personal i freqüent amb els seus conveïns? O de qui exerceix jurisdicció sobre una població de diversos milers o milions d’habitants?
Quan es comparen sistemes electorals municipals d’altres països i es pretén la importació de les seves característiques caldria examinar primer de quin tipus de govern local es tracta i quin paper té l’alcalde. Perquè es donen importants diferències en les competències municipals i en el seu règim organitzatiu en països amb una robusta autonomia dels seus ajuntaments i en països amb tradició centralista. Alhora, és ineludible considerar la dimensió de l’entitat municipal i explorar com s’aborda la qüestió en grans urbs metropolitanes i en nuclis de població reduïda. No sembla raonable aplicar el mateix sistema a Madrid i a un dels 7.000 municipis espanyols amb menys de 5.000 habitants.
En realitat, l’important no és el debat sobre un nou sistema electoral municipal sinó una reconsideració del govern local en totes les seves dimensions. És una deliberació ajornada al llarg de trenta anys de democràcia. No ha estat abordada amb la mateixa decisió i amb l’àmplia participació social i política amb que ho van fer ja fa bastants dècades altres democràcies europees quan van transformar molt a fons sistemes de govern local heretats del XIX o de principis del XX. Aquí segueixen sense resposta compartida molts interrogants de fons: sobre la delimitació territorial dels municipis, l’atribució de competències, la seva organització interna, el finançament de les seves activitats o la relació dels ens municipals amb les comunitats autònomes i amb les prescindibles diputacions provincials.
Una ocasió perduda ha estat la recent Llei 27/2013 sobre “racionalitat i sostenibilitat de l’administració local”. Ni va ser precedida del debat social requerit per un assumpte que tan de prop impacta sobre la vida ciutadana, ni va aconseguir l’ampli suport polític exigit per una qüestió d’aquesta naturalesa. La majoria absoluta del PP va preferir imposar la seva recepta, provocant la immediata impugnació de la llei davant el Tribunal Constitucional. En aquest context, llançar-se a una reforma electoral municipal sona efectivament a maniobra tàctica, adornada amb alguns elements que potser serien titllades de populisme si tinguessin altres promotors.
Postil per federalistes antics i recents. Seria bo prendre nota que en les federacions més consolidades la regulació del govern local i de les seves eleccions sol ser competència exclusiva de les entitats federades (per exemple, länder alemanys, províncies canadenques o estats en els EUA).
