El dilema polític de la Unió Europea (UE) va resumir-lo fa algun temps Jean-Claude Juncker, president de l’Euro-Grup i el membre més antic del Consell Europeu: “Tots sabem el que cal fer-va dir-, però no sabem com ser reelegits quan ho haguem fet”. Certament tots sabem que el que cal fer és, primer de tot, culminar el procés en curs de transformació de l’immens deute privat en diversos països amb deute públic estatal mitjançant la seva transformació en deute públic de la UE. Això seria un substitut de l’esperada però mai realitzada convergència econòmica a la Unió. Com s’ha assenyalat últimament, seria una cosa comparable al que va fer el primer secretari del Tresor dels Estats Units, Alexander Hamilton amb els deutes estatals, fins i tot amb l’avantatge respecte als EUA de finals del segle XVIII que la UE ja té un banc central.
Però les analogies amb l’experiència americana no acaben aquí. A més d’assumir els deutes, la UE podria introduir estímuls al creixement, ja que l’alt nivell d’integració econòmica europea fa que actualment la despesa pública estatal sigui menys capaç de generar demanda agregada efectiva que en períodes anteriors amb economies més tancades. En això certament la UE està en desavantatge en comparació amb els EUA, on el gruix de la despesa pública està en mans del govern federal. No obstant això, podrien obtenir recursos no només del pressupost de la UE, sinó del Banc Central, el Banc d’Inversions i el Mecanisme d’Estabilitat en sumes que ja poden arribar a un percentatge significatiu del PIB europeu.
La qüestió política és que la despesa pública administrada a través d’institucions de la UE s’hauria de basar en impostos de la UE, no en impostos estatals, de manera que els contribuents poguessin adonar-se de les conseqüències dels seus vots i els dirigents de la UE puguin retre comptes de la seva gestió. La democràcia requereix impostos i representació. Per descomptat hi ha altres possibilitats. Una: impostos sense representació, implica absència de democràcia, com bé van entendre els americans que van lluitar per la independència sota el lema “no taxation without representation” (el qual segueix imprès, per cert, en les matrícules dels cotxes a Washington, els ciutadans estan exclosos del vot per a certs càrrecs federals). Una altra: no impostos amb representació, seria l’ideal tant dels ciutadans com dels polítics (com va passar durant algun temps en les comunitats autònomes), però no és sostenible per si mateix. El problema de la Unió Europea és que té poc dels dos elements: escassa capacitat tant de despesa com d’impostos i deficient representació.
El pitjor desajust és que els polítics, com Juncker, que prenen decisions a nivell de la UE no es presenten a eleccions a nivell de la UE, sinó a nivell estatal. Vacil·len a fer el que saben que cal fer en les institucions europees perquè no estan pendents de les expectatives i demandes de l’electorat europeu, sinó de les reaccions dels contribuents i votants en els seus districtes electorals.
En l’actual context institucional, es podrien seguir dos camins per intentar reduir aquest dèficit. Un seria reforçar el paper de la Comissió i els seus vincles amb el Parlament europeu directament elegit. Això implicaria una mena d’opció parlamentària, la qual de fet va ser promoguda pels parlamentaris d’Alemanya en la Convenció Constitucional europea reunida a Brussel·les fa deu anys, però es va intercanviar per una presidència del Consell més fort però no directament escollida, a proposta dels francesos.
L’altre camí seria, per tant, que el Consell format pels caps executius estatals fos més directament representatiu i capaç de retre comptes a l’electorat europeu. Aquest és, per descomptat, el tipus d’opció que es va prendre en la constitució dels EUA. Així, els decisors de la UE, alhora que tindrien més capacitat d’emetre deute, recaptar impostos i proveir inversions públiques i estabilitat econòmica, encara que haguessin desenvolupat les seves carreres polítiques inicials en, diguem, Alemanya, Finlàndia o Luxemburg, podrien obtenir suport popular a països perifèrics, meridionals o orientals que es beneficiarien d’una major integració federal- de manera semblant al que també passa als Estats Units-. En els termes de Juncker, podrien saber com ser reelegits, encara que per càrrecs diferents, d’àmbit europeu.
El desafiament que enfronta actualment la UE és, doncs, no només una major integració fiscal, sinó també una major integració democràtica. Més despesa sense impostos o més impostos sense millor representació serien receptes per al fracàs.
