La veritat és que és poc comprensible que el govern d’Espanya s’entesti a transmetre a l’opinió pública uns missatges que la realitat s’encarrega, bastant durament, de corregir o fins i tot desmentir. El currículum del govern de Rajoy ja comença a ser considerable en aquest territori d’engany, manipulacions i tergiversacions. Sense comptar la seva trajectòria a l’oposició ni tampoc arribar a aquells dies històrics dels ‘filets’ de plastilina i les famoses dues vies d’investigació del ministre Acebes després dels tràgics atemptats d’AlQaeda a Madrid, és impressionant el grau d’incompliments programàtics i grolleres mentides que no ens porten enlloc. Rectifico. Ens porten a un estat d’incertesa i angoixa col·lectiva que ni mereixem els ciutadans d’aquest país ni ajuda en res a crear les condicions per allunyar-nos del precipici per on caminem. És de psicòleg la negativa de Mariano Rajoy a pronunciar la paraula rescat. És veritat que José Luis Rodríguez Zapatero, quan era president va trigar un temps preciós a reconèixer que estàvem en crisi i que seria de conseqüències duríssimes, segurament amb la intenció de no generar més crisi. El resultat va ser obvi. Gairebé 5 anys després ens trobem en una situació similar no fos perquè el marge de maniobra del nostre país és infinitament més estret que a l’inici d’aquest malson. De fet ja no en tenim. I per molt que es vulgui negar, suavitzar o fins i tot explicar com si ens hagués tocat la grossa de Nadal, el cert és que la falta de claredat d’aquest govern, per dir-ho eufemísticament, no anima la tranquil·litat ciutadana, no calma els totpoderosos mercats i contribueix a irritar les institucions europees que observen un govern incapaç d’explicar al país les condicions que ens vindran imposades des de la Troica. Una manera irresponsable de conduir una crisi i en el pitjor moment. Sempre he pensat que els governs potser no tenen tots els instruments per evitar o solucionar els problemes, però el que mai haurien de fer és crear-ne de nous. I això és precisament el que està fent el Partit Popular des de la Moncloa: agreujant amb enganys i manipulacions absurdes la crisi de credibilitat de les institucions, impedint que d’una vegada per sempre coneixem l’abast del problema financer i per tant econòmic que s’ha de afrontar i rebaixant a límits desconeguts les expectatives dels ciutadans en els compromisos electorals dels partits polítics.
