Manuel Gallardo era sindicalista. Sembla una obvietat. No ho és. No un sindicalista qualsevol. I no tant per les responsabilitats que va assumir a la SEAT o a la federació metal·lúrgica de la UGT de Catalunya. Sinó perquè en ell es concentrava aquesta saviesa que només és possible adquirir a base d’experiència i intel·ligència. Gallardo era un sindicalista d’aquests que saben interpretar a la perfecció les aspiracions dels treballadors i les treballadores, les seves necessitats, el seu estat d’ànim i també els seus límits. Un dirigent d’aquells que saben que els èxits neixen de la perfecta combinació de la determinació en els objectius i la generositat en la seva negociació. Dels que saben que no hi ha acord sense pressió, ni pressió sense sacrifici. I que els bons acords són els que s’han treballat de forma gairebé ritual. El meu company Gallardo manejava els tempos com ningú. Sabia quan calia estrènyer i quan era recomanable cedir.
Era un sindicalista dels que pensen que els treballadors i les treballadores són empresa com ho és la direcció. Molt allunyat d’aquells que per principis i de manera infantil entenen que el perjudici de l’empresa és el benefici del treballador, Gallardo negociava durament el repartiment de les plusvàlues, per utilitzar termes clàssics, alhora que era capaç d’assumir un repartiment just de els sacrificis quan el futur d’una fàbrica estava en joc. Per això s’entenia a la perfecció amb els sindicalistes de l’IG Metall, el sindicat metal·lúrgic alemany, del qual sempre portava la insígnia. El seu grau de connexió amb ells era molt important i em consta que la seva pèrdua també ha estat molt sentida pels sindicalistes alemanys, amb els quals va col·laborar intensament en la Volkswagen.
El meu amic Manuel Gallardo era de la vella escola, per què no dir-ho. D’aquells ugetistes que no entenien el compromís sindical sense el compromís polític en el seu partit, el de tota la vida. Això sí, allunyat de qualsevol sectarisme estèril. La seva capacitat per dialogar i per entendre amb altres maneres de pensar i altres interessos, de vegades molt contraposats, era prodigiosa. Sabia trobar aquell lloc comú per consolidar un pas endavant que donés amb la solució a un conflicte.Com ningú, sabia situar els objectius compartits i minimitzar les diferències per arribar a acords.Perquè Manuel Gallardo era una persona d’alts ideals però rabiosament aferrat a la realitat. Un pragmàtic que sabia que a la meta s’arriba avançant i que no s’arriba amb dreceres ni sense la corresponent inversió col·lectiva en forma d’esforç.
Si abans he dit que Gallardo era de la vella escola, era un clàssic, ara afirmo que va ser un innovador en el terreny de la negociació col·lectiva. Li van tocar viure moments molt difícils al capdavant del comitè de la SEAT i també li va tocar viure la primera onada de deslocalitzacions quan les empreses abandonaven el país simplement perquè els salaris i els impostos eren molt més baixos en altres països. Gallardo va ser el que va començar a negociar els contractes relleu a la SEAT, que després s’han estès a altres empreses i sectors, així com les bosses d’hores per flexibilitzar la jornada en funció de les necessitats de producció. Però també va ser capaç d’imposar plans socials de formació i recol·locació a aquelles empreses que decidien abaixar la persiana a Catalunya per ubicar-se en altres realitats econòmiques.
Gallardo era un tipus savi, combatiu i dialogant. Intel·ligent i compromès. Un cabal de vitalitat i optimisme en uns temps en què val tant la seva experiència acumulada com el convenciment que si un cop ho aconseguim, ho podem tornar a fer. Aquest era Gallardo, el meu estimat company Gallardo.
