Un jurista tan eminent, lúcid i experimentat com Francisco Rubio Llorente, que entre altres acompliments va ser president del Consell d’Estat, advertia fa poc a La Vanguardia (2014.09.29) que “seria injust parlar només dels despropòsits del Govern de la Generalitat, perquè despropòsit és també la reacció del Govern d’Espanya”. No cometré la gosadia de glossar els despropòsits jurídics d’uns i altres, que bons glosadors tenen, però subratllo que Rubio Llorente, en aquesta ocasió i en articles posteriors, sosté que el problema català no és un problema jurídic, ni pot solucionar-se -sinó més aviat complicar-se- per la via de la seva judicialització, en què gasta energies el Govern espanyol. El problema català és un problema polític la solució, inexorablement, només pot arribar per la via de la reforma de l’encadenament de Catalunya amb la resta d’Espanya plasmat en la Constitució de 1978, enfilada que ja ha donat de si tot el que podia donar després de la progressiva recentralització d’alguns dels seus baules.
Siguin quins siguin els despropòsits del Govern de la Generalitat, l’inèdit a tenir en compte és que la ciutadania catalana va fer patent, amb una rotunditat cada vegada més robusta, el seu profund malestar, primer davant la situació creada i després davant la insensibilitat a això del Govern presidit per Mariano Rajoy.
El 10 de juliol de 2010, el malestar es va manifestar, de manera pacífica i silenciosa, davant la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, dictada en el mes de juny. Desplaçat a l’oposició el 2004, el Partit Popular liderat per Mariano Rajoy, que aglutina des del nacionalisme espanyolista més ranci fins a la dreta més moderna, va desencadenar una campanya contra la reforma de l’Estatut català, incloent la promoció del boicot als productes originaris de Catalunya . Entrat en vigor l’Estatut a l’agost de 2006, la campanya es va traduir en la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat admès a tràmit al mes de setembre. En contrast amb aquesta rapidesa, anys de dilacions i maniobres internes i externes que afectaven la composició del tribunal que havia de resoldre precedir a la sentència, que va acollir el substancial del recurs. Amb això, probablement quedarà per a la història com el punt final lloc al deteriorament progressiu sofert pel enfilada Catalunya / Espanya de la Constitució de 1978. Un Tribunal Constitucional, sacsejat per lluites polítiques netament partidistes, va poder corregir el 2010 l’Estatut de 2006, l’elaboració del qual havia obtingut successivament el vot favorable del Parlament de Catalunya i del Congrés de Diputats (diputats que, segons la Constitució, representen el poble espanyol en què resideix la sobirania nacional) i que, al seu torn, havia estat ratificat pels ciutadans catalans. El sol fet que tal aberració fos possible clamava per la urgent modificació del procediment constitucional d’aprovació dels estatuts d’autonomia.
A aquesta poderosa motivació del malestar ciutadà es va sumar la indiferència que faria gala i virtut el Govern presidit per Mariano Rajoy, després de guanyar les eleccions de novembre de 2011 amb majoria absoluta. La indiferència va prosseguir després de la manifestació de la Diada de 2012, expressió rotunda de l’amplitud que anava aconseguint el malestar ciutadà; amb tal força que Artur Mas es va sentir impel·lit a posar-se al capdavant de l’independentisme, tot i sortir elegit el novembre de 2010 amb el programa de CiU que remetia al catalanisme polític moderat corresponent al perfil dominant en la seva militància i entre els ciutadans el vot dels qual atrau. Mariano Rajoy va seguir sense donar-se per assabentat i, argüint que la seva obligació era respectar les lleis i al seu cap la Constitució, va respondre amb la judicialització del problema. Sota aquesta amenaça va arribar la jornada del 9-N de 2014, en què 2,3 milions de ciutadans van considerar obligat dipositar una papereta que sabien vana per assolir les seves aspiracions, dins d’una urna que també sabien innòcua per a això. Aquesta exhibició de civisme va demostrar, segons Mariano Rajoy, que “només” un terç dels votants catalans recolzava l’opció independentista, com si un suport d’aquesta magnitud fos cosa menyspreable per a qui exerceix la responsabilitat del Govern d’Espanya.La judicialització ha deixat pel camí la dimissió del fiscal general de l’Estat, i només resta esperar plàcidament que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, més tard que aviat, fabriqui o no nous màrtirs de l’independentisme català.
Aquesta perspectiva preocupant no és astúcia de governant que confia que el pas del temps pot resoldre els problemes, doncs Mariano Rajoy, en un recent missatge, ha recordat que els governs tenen com a missió resoldre problemes, no crear-los. És la seva proposta davant el problema català, basada tant en la convicció roqueña que res s’ha de reformar a la Constitució com a una governança diària que mereix com a mínim el qualificatiu de poc amable amb els ciutadans catalans. Dues actuacions que afecten Catalunya i les illes Balears il·lustren aquest últim punt. Una, que afecta a l’idioma, element molt sensible i important en el pacte constitucional de 1978, va alterar el sistema escolar de les dues comunitats amb mesures que semblen ideades per originar un conflicte lingüístic on mai havia existit. Una altra, una proposta de distribució de la inversió pública entre comunitats autònomes per al 2015 que, en inversió pública per habitant, deixa a les illes Balears en l’últim lloc que ja venien ocupant, malgrat un increment simbòlic; i deixa a Catalunya en l’últim lloc de les comunitats peninsulars, maltractada amb la xifra més baixa en 17 anys i amb la retallada relatiu. Actuacions que poc contribuiran a apaivagar el malestar de Catalunya, on conviuen catalans d’origen i catalans d’adopció, tan pacíficament que s’ha pogut veure a José Montilla, d’origen andalús, exercir amb absoluta normalitat el seu mandat com a president de la Generalitat.
El moll de les campanyes del PP, amb Mariano Rajoy de líder, primer a l’oposició i després des del Govern, és la difusió d’un estat passional contra la Catalunya victimista i insolidària, imatge inspirada en l’error dels polítics catalans que esgrimeixen el espoli sofert apel·lant a l’anomenat dèficit fiscal. Sobre la naturalesa d’aquest error he escrit anys enrere i no és el moment de tornar-hi. Al costat dels impostos i taxes fiscals, Catalunya només ha de reivindicar una redistribució més equilibrada del seu rendiment entre l’Administració Central i el conjunt de les comunitats autònomes, i si això escau, la correcció de privilegis que suposarien una competència deslleial des d’altres comunitats. És al costat de la despesa pública on es produeix la gran injustícia amb Catalunya, els ciutadans, que són els que paguen impostos i taxes, tenen dret a serveis públics d’educació, sanitat i assistència social ia infraestructures de nivell igual al dels ciutadans de altres comunitats. L’actual discriminació que es tradueix, a títol d’exemple, en majors pagaments a col·legis concertats, assegurances sanitàries o peatges d’autopista, perjudica sobretot als ciutadans de rendes més baixes que també hi ha a Catalunya.
En el seu missatge de cap d’any, la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, ha insistit que “el reconeixement de la diversitat no pot ser excusa ni per privilegis ni per discriminacions”. Paraules dictades pel sentit comú i constitucionalment impecables. El reconeixement de la diversitat, inscrit en l’article 2 de la Constitució, que distingeix entre les nacionalitats i les regions que integren la unitat d’Espanya, no pot emparar privilegis.
La Constitució admet en un altre article l’existència de “diferències entre els Estatuts de les diferents Comunitats Autònomes” i disposa que aquestes diferències “no podran implicar, en cap cas, privilegis econòmics i socials” (art. 138). Susana Díaz proclama també en el seu missatge que Andalusia és la Comunitat que “amb més coratge i determinació està apostant per la igualtat entre tots els ciutadans del nostre país, visquin on visquin”. Sens dubte, la igualtat ha d’abastar a tots els ciutadans, sigui quina sigui la comunitat en què resideixin i, a més, ha de respectar la diversitat: tractar igual a dues situacions diferents seria tan injust com tractar diferent a dues situacions iguals.
