Entre els resultats de l’enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre de 2010, que estima el nombre total de persones ocupades, parades i inactives, el de persones en atur és desolador: la taxa d’atur del 20,05% representa 4.612 700 persones aturades sobre una població activa de 23.006.900. No serveix de consol que l’enquesta reflecteixi al mateix temps la fortalesa d’una economia que té 18.394.200 persones ocupades, nombre de llocs de treball superior a l’existent en el primer trimestre de 2004. Qualsevol que sigui la fortalesa de l’economia espanyola, és obvi que la taxa d’atur mereix atenció prioritària, ja que la gran cohort de nous treballadors aturats és la seqüela més dolorosa i perjudicial que les crisis econòmiques deixen darrere seu. Seqüela dolorosa perquè els treballadors deixen de percebre els salaris amb que contribuïen al manteniment de les seves famílies, i perjudicial no només perquè el país en el seu conjunt perd els béns i serveis que podrien haver-se produït amb la seva força de treball, sinó també perquè la reducció del poder de compra d’aquests treballadors, només pal.liada amb les ajudes públiques a la desocupació, pot retardar la recuperació de l’activitat econòmica i generar més atur.
Per això, no sorprèn que una taxa d’atur superior al 20%, encara que només sigui per cinc centèsimes, que ens situa per davant de gairebé tots els països de la Unió Europea (UE) en aquesta matèria, sigui utilitzada incansablement dins i fora de les nostres fronteres com l’índex que millor reflecteix la gravetat especial que els malastrucs atribueixen a la crisi de l’economia espanyola.
La qualitat dels resultats de l’enquesta està fora de tot dubte, garantida per una metodologia irreprotxable, comuna a tots els països de la UE, i per l’excel.lència dels tècnics de l’Institut Nacional de Estadística (INE) que la fan, o sigui , que l’INE calcula els aturats amb una aproximació similar a la dels altres països de la UE. Davant d’aquesta constatació, seria útil preguntar per què entre el ritme de contracció de l’activitat econòmica i el ritme de destrucció d’ocupació existeix a Espanya una divergència molt més àmplia que en la majoria d’aquells països. Segons l’oficina estadística de la UE (Eurostat), en el darrer trimestre de 2009 comparat amb el mateix trimestre de 2008 (és a dir, en el gran any de la crisi), la taxa negativa de creixement del PIB va ser a Espanya de -3,1%, només un punt percentual superior a la mitjana de l’eurozona (-2,1%), mentre que la taxa negativa de creixement de l’ocupació va ser de -6,0%, quatre punts percentuals més que la mitjana de l’eurozona (-2,0%).
Tenir presents els motius d’aquesta forta divergència és útil perquè el seu coneixement ajudarà a seleccionar les mesures que puguin reconduir les nostres taxes d’atur a nivells homologables amb les de la resta de la UE.
Un d’aquests motius pot ser el pes en la nostra economia d’alguns sectors caracteritzats per ser molt intensius en l’ocupació de mà d’obra i molt escassos en la seva aportació al PIB, motiu que hauria d’influir en les mesures orientades en l’anomenat canvi de model productiu.
Un altre motiu, vinculat a la reforma de les nostres institucions laborals, s’hi va referir el governador del Banc d’Espanya en la seva intervenció del passat 3 de febrer en una trobada sobre el sistema financer. Per a justificar la reforma d’una regulació laboral que considera fracassada i per a subratllar la necessitat d’esbrinar què és el que fan altres països amb les institucions laborals per aconseguir les seves reduïdes taxes d’atur i les seves altes cotes de productivitat laboral, el governador va invocar les taxes d’atur que “per tercera vegada en les últimes dècades” ronden la xifra inassumible del 20%, i la circumstància que “en els períodes de major creixement de l’economia mundial” les nostres taxes d’atur continuen sent les més altes. El governador del Banc d’Espanya va proposar una reforma laboral profunda que implicaria la implantació de mecanismes d’ajustament de plantilles més flexibles i simples que els que el marc institucional vigent ofereix.
És evident que reduir o eliminar les anomenades rigideses del nostre mercat laboral és un objectiu plausible sempre que no es concreti en un simple retallada dels drets dels treballadors assalariats, com es ve suggerint.
No obstant això, instaurar mecanismes d’ajustament més flexibles no sembla la reforma laboral prioritària en aquestes circumstàncies, ni serà eficaç per resoldre la paradoxa d’unes taxes d’atur més altes, en qualsevol fase del cicle, que les del nostre entorn. No és prioritat en un mercat de treball que ha exhibit un alt grau de flexibilitat donada la rapidesa amb que dos milions de treballadors han perdut la seva ocupació en els últims dos anys i la seva ineficàcia la reconeixia el governador en afirmar en la seva intervenció que l’aprovació de la mateixa “no assegura la resolució immediata dels nostres problemes de creixement, finances públiques o salut del nostre sistema bancari”, que seguiran requerint altres mesures.
El que la paradoxa de les nostres taxes d’atur sembla reclamar de moment és una reforma específica per als sectors productius en què predominen els assalariats temporals, els assalariats amb contractes que acaben per expiració del termini o realització d’una obra, tant si l’economia està en una fase de recessió com si està en una fase de creixement. La qüestió no és intranscendent si es té en compte que, segons l’enquesta de l’INE, la taxa de temporalitat dels assalariats ronda el 25%. A més, els assalariats amb contracte temporal alimenten en una proporció encara més gran la reducció del nombre total d’assalariats, que l’enquesta xifra en 15.253.300. En l’últim any, la reducció del total d’assalariats va ser de 589.800, 305.200 d’ells amb contracte temporal, i, en el primer trimestre del 2010, els assalariats amb contracte temporal han baixat a 165.700 i els que tenien contracte indefinit en 73.700.
Qualsevol que sigui el pes que la reducció dels assalariats temporals tingui en la xifra d’aturats, intueixo que és prou considerable per suggerir una reforma que s’adapti a la realitat econòmica de la seva situació laboral. En molts casos, es tracta d’assalariats d’empreses que no cessen la seva activitat a causa de la crisi sinó que, fins i tot en fases de prosperitat, la suspenen per períodes més o menys regulars. La situació d’aquests treballadors en els períodes d’inactivitat no respon al perfil d’una persona sense treball i buscant activament ocupació, sinó al d’una persona en suspensió temporal del seu treball i a l’espera de reprendre-la.
Davant aquesta situació, ve a conte l’exalçat règim de kurzarbeit a Alemanya, que ha evitat l’increment de les xifres d’atur perquè, segons tinc entès, l’Administració es fa càrrec de la retribució per les hores no treballades de la jornada reduïda, a manera de suport al manteniment de l’ocupació. Que les hores no treballades pels assalariats espanyols en suspensió temporal del seu treball corresponguin a setmanes o mesos sencers, en lloc de distribuir-se entre totes les jornades laborals de l’any, no hauria de ser un obstacle per pagar-les des d’un fons per al manteniment de l’ocupació i no des subsidis a la desocupació que obliguen a l’INE a comptar-los com a aturats.
La reforma desitjable seria llavors, com alguns han suggerit, la instauració de mecanismes que incentivin els contractes indefinits d’aquests treballadors, afavorint amb això la fidelització a una empresa (no a la borsa d’aturats d’un sector productiu) i, probablement, la millora de la seva formació professional. Potser perdem un rècord, però podríem guanyar en autoestima, una cosa favorable per la recuperació de la credibilitat d’Espanya com un país seriós.
